Paul Mescal i Josh O'Connor, enamorats

En un moment de debilitat, es pot tenir la temptació de donar la raó als espectadors que creuen que The history of sound és melindrosa, ensopida i cuqui. Seria negar l'evidència que la pel·lícula té una narrativa lànguida, que la història d'amor que explica es presenta de manera esmorteïda i que la factura general del film, de vegades, sembla que estigui pensada per anar acompanyada de l'etiqueta #OnePerfectShot. Però si ho pensem dues vegades, al final no cal donar-los la raó. Perquè si la sisena pel·lícula del director sud-africà Oliver Hermanus és així és perquè, clarament, ho vol ser. És una decisió d'estil, un vot de rigor creatiu plenament conscient.

L'encís de The history of sound rau en la seva contenció estilitzada. Aquest afer romàntic entre dos estudiants de música de principis dels anys 20 del segle XX, quan les relacions entre persones del mateix sexe no estaven precisament ben vistes, demana discreció, tempo d'adagio i colorimetria d'hivern. Si Paul Mescal i Josh O'Connor, dos actors de moda, callen i amaguen el seu lligam sexoafectiu, té sentit que el film tingui un esperit silenciós. I allò que no es pot dir en paraules es comunica amb cançons.

El viatge antropològic que els protagonistes emprenen per compilar cançons folk, com feia l'etnomusicòleg Alan Lomax, converteix The history of sound en un film molt cantat. Com al cinema del primer Terence Davies, la música popular i tradicional és un eix vertebrador d'un film que, al final, parla del sentit de pertinença. Encara que el lloc d'on et sents fill, et rebutgi.