El lluitador d’arts marcials mixtes que també era persona
Dwayne Johnson protagonitza ''The smashing machine', la primera pel·lícula dirigida en solitari per Benny Safdie
'The smashing machine'
- Direcció:Benny Safdie. Guió:Benny Safdie
- 123 minuts
- Estats Units (2025)
- Amb Dwayne Johnson, Emily Blunt i Bas Rutten
Li ha sortit classicota. Fins fa poc, Benny Safdie dirigia llargmetratges a mitges amb el seu germà Josh. I, més que pel·lícules, feien riuades d’imatges i idees que ho arrasaven tot al seu pas. The smashing machine no té un cabal cinematogràfic tan esbojarrat com Good time o Diamants en brut (millor pel·lícula del 2020 per als crítics de l'ARA). Però que aquest cop el flux de la narració no sigui tan vehement i circuli dins d’uns marges més reconeixibles no vol dir que el film no tingui grapa.
En aquesta biografia sobre el lluitador d'arts marcials mixtes Mark Kerr (Dwayne Johnson, conegut com The Rock) es pot reconèixer perfectament aquell director amb especial simpatia pels personatges que davant una situació en què han de triar entre dues opcions sempre acabaran escollint la més autodestructiva. Passa que aquest cop Benny Safdie obre l’ample del compàs i, dins del seu cinema, fins ara més afí al gust alternatiu, hi caben més espectadors. The smashing machine pot fer el pes a un aficionat als combats d'Ilia Topuria, a un fan de The Rock (estrella de blockbusters i exlluitador de pressing catch que ara s’endinsa en un registre prestigiador i guanyapremis) i a un nostàlgic de la saga Rocky.
Seguint, doncs, un patró una mica formulari de relat sobre lluitadors professionals en què la vida privada i les actuacions al ring de vegades es confonen, The smashing machine funciona també com a retrat de les carreteres secundàries de la cultura del triomf i el fracàs (i de l'espectacle al seu voltant) als Estats Units. Com El lluitador de Darren Aronofsky, Foxcatcher de Bennet Miller o The Iion claw de Sean Durkin, Benny Safdie busca l’individu amagat darrere una muntanya de músculs i el drama personal i fins i tot vulgar (les obligacions i somnis d’una carrera professional com a turbulències en l’harmonia de la llar) en què qualsevol espectador es pugui projectar.