L’abisme de voler creure l'impossible

"Potser només soc els fems del jardí de la seva vida". Amb aquestes paraules el xaman André Malby parlava, entre llàgrimes, del seu fill Mathurin, un noi que va defugir el llegat familiar per viure de forma aliena a l’espiritualitat del pare, figura reconeguda popularment per la seva convicció esotèrica. Anys més tard, el testimoni de l'actriu Anna Alarcón sobre Malby i el seu misteri la farà connectar amb Mathurin per mirar de corroborar (o rebatre) la seva creença.

En l’enfrontament moral entre el deliri místic i l’abnegació pragmàtica, el posicionament fílmic del director Ventura Durall és prou encertat per procurar obrir un nou vessant on el dol paternofilial accentua un retrat sobre el miracle de veure's amb uns altres ulls. Sense constatar res, el viatge per la ferida i la possible sanació recorden la poètica il·luminada del Jodorowsky més aterrat en una sèrie de cartes que expliquen la disconformitat de créixer sense una resposta.

La pel·lícula s’ajusta a unes imatges evocadores que conviden als matisos d'uns individus vulnerables. Però el desenvolupament sembla no voler anar més enllà, en un acte de fe davant el trauma per contemplar el repte que suposa l’avenir –més esperançador que a L'ofrena, el film de Durall del 2020–. Amb més dubtes que respostes, Supernatural funciona com un incentiu per dirigir la mirada cap a una germanor amb el que és inexplicable; tan frustrant i injust com pot ser, de vegades, la vida en si mateixa.