Guillermo del Toro porta la seva lliçó d’anatomia a Netflix

Guillermo del Toro és un Prometeu accidental. Un cineasta que estima el fantàstic incondicionalment, però que ha assolit un prestigi i l’accés a uns pressupostos que els seus mestres de la sèrie B ni s’atrevien a somiar, convertint els seus treballs d’amor en manifestos definitius que, sense pretendre-ho, desafien el record dels seus referents. És lògic, doncs, que el director mexicà hagi materialitzat una versió de Frankenstein més llarga, romàntica i ampul·losa que qualsevol adaptació prèvia del llibre de Mary Shelley… Però amb un sentit de la meravella empetitit per la lògica industrial de Netflix, totalment desinteressada en la posteritat icònica.

Dividida en dues seccions, la pel·lícula se centra primer en Victor Frankenstein, encarnat per Oscar Isaac amb arrogància apassionada. Paradigma del científic boig, desobeeix el seny per arribar on no ho ha fet mai ningú, creant una nova vida a partir de cadàvers trossejats i assemblats amb cura, mentre Del Toro aprofita l’ocasió per elaborar un atles d’aquells recursos científics als quals el temps ha donat un caràcter morbós, de les venus anatòmiques a les Taules Evelyn. En el segon segment, és la Criatura qui explica la seva part de la història, expressant-se amb l’eloqüència que exhibeix a les pàgines de Shelley i de la qual el cinema la sol privar. Donar-li veu és una decisió coherent amb la simpatia que el director de La forma de l'aigua sent per l’estrany, i segons la qual, la Criatura no pot ser només un símbol atroç. La seva violència no és sinó una expressió sublimada del desconcert i patiment de qualsevol ésser viu, sentiments perfectament encapsulats per la figura imponent i alhora vulnerable de Jacob Elordi. El director es permet un gir final benigne: la reconciliació entre Frankenstein i la Criatura. Un gest insòlit, però no tan emocionant com l’abraçada, meravellada i pura, que es donen el monstre i el seu creador en descobrir-se mútuament. Un instant excepcional en què Del Toro demostra comprendre la vida (gairebé) tan bé com la mort.