Sepideh Farsi: "Gaza canviarà la manera com entenem el món"

Palma“Què sents, com a palestina que viu a Gaza?”, demana la cineasta iraniana Sepideh Farsi (Teheran, 1965). “Un orgull immens. Som un poble valent i fort, i passi el que passi serem feliços i viurem les nostres vides, com hem fet fins ara”, respon la jove fotoperiodista Fatima Hassouna. El diàleg forma part del documental Put your soul on your hand and walk, estrenat a l’Atlàntida Film Fest de Palma i fet a partir d’un any de converses a distància entre totes dues. L’endemà de saber que la pel·lícula havia estat seleccionada per al Festival de Canes, Fatima Hassouna i la seva família van ser assassinats en un atac d’Israel el 16 d'abril.

Com viu presentar la pel·lícula, anar pel món amb ella, ara que la Fatima ja no hi és?

— És bastant estrany. D’una banda, estic molt contenta cada vegada que veig la pel·lícula perquè sento que estic amb ella, però, esclar, alhora és molt trist. Ella hauria de ser aquí. I com que tampoc he vist les seves restes ni res, d’alguna manera és com si en realitat encara no hagués acceptat que ha mort, com si encara hi fos, per a mi. L’únic que em queda, en tot cas, és compartir això que vam fer juntes.

El documental comença amb la primera conversa que van tenir, per videoconferència. Des del primer moment va saber que en faria una pel·lícula?

— Sí, ho vaig saber de seguida. Eren converses úniques i cada moment s’havia de capturar. Suposo que és una cosa d’instint, després de tants anys de fer pel·lícules. El que no sabia era quina seria la forma final de la pel·lícula, i em va costar mesos esbrinar-ho. Dubtava de si l’espectador aguantaria dues hores gairebé només amb la seva cara a la pantalla, però després vaig veure clar que sí.

La cara de la Fatima és majoritàriament un gran somriure, que desprèn molta llum. Sobta veure tota aquesta vitalitat i alegria avui dia a Gaza.

— Jo la qualificaria de persona lluminosa, sí. Crec que té a veure amb certa innocència, potser, però també amb qualitats molt serioses. Ella era molt jove però també molt sàvia; hi ha una consciència absoluta i rigorosa sobre la situació. De fet, això es transmet també a les seves fotografies.

Que són d’un lloc destruït on encara hi ha vida.

— Sí, tenen una dolçor que corprèn. Però les persones som això, és el que ens fa únics, als éssers humans, que trobem la bellesa fins i tot en la pitjor de les situacions, com va fer Anna Frank. Però precisament per això no puc entendre que hi hagi gent amb la voluntat de destruir-ho. La gent que viu a Gaza és exactament com nosaltres.

Aquest és el tema principal del documental, de fet.

— Per què Netanyahu i els seus amics d’extrema dreta volen eliminar totes aquestes persones que són com nosaltres? No tenen terra a bastament? I ara comencem a veure joves israelians que volen sortir del seu país perquè s’ha convertit en un lloc terrible on viure. No només maten els palestins, engeguen els israelians.

Una de les qüestions que apareixen sovint en les seves converses és la possibilitat d’abandonar Gaza, una opció que la Fatima gairebé ni es planteja. En el seu cas, va sortir de l’Iran de ben jove i no hi ha pogut tornar. Entenia la postura de la Fatima?

— Vaig pensar en aquesta possibilitat cada dia, durant tot l’any, perquè estava molt preocupada per ella. I em demanava si la podria ajudar a sortir. I, en cas de poder, ella voldria? I si sortís de Gaza, què passaria? Si hagués de deixar la seva família allà i els passés qualsevol cosa, acabaria enfadada amb mi?

A la darrera conversa li planteja la possibilitat d'anar a Canes.

— Sí, i abans de saber que havia mort hi vaig estar pensant molt, aquelles hores. Vaig recordar quan es va estrenar la pel·lícula Silvered water, que havia estat codirigida per una cineasta kurda, Wiam Simav Berdixan. Ella va sortir de Síria per anar a Canes i recordo perfectament veure-la asseguda a terra, sense moure’s, en un estat de xoc davant tot allò que l’envoltava. Com ho hauria viscut la Fatima és una cosa que no sabrem mai.

Què pensa de l’anunci fet per països com el Regne Unit i França, que diuen que reconeixeran l’estat de Palestina al setembre si Israel no accepta un alto el foc?

— No sé què pensar. Per què no ho fan ara? Per què no ho van fer fa dos anys? Què ha canviat, exactament? Diuen que els temps de la diplomàcia són diferents, però davant les emergències humanitàries, com la de Gaza, no hi hauria d’haver excuses, hi hauria d’haver justícia. Si mires la declaració dels drets humans, tots i cadascun d'aquests drets s’incompleixen ara mateix a Gaza. Tots. Veurem què passa al setembre, però el que és segur és que els civils morts ja no tornaran. I que tot és molt lent. I que ja és massa tard.

Davant d'això, què podem fer, les persones anònimes? Aquest dijous, de fet, més de quaranta pobles de Mallorca han sortit al carrer per manifestar-se units contra el genocidi, en una convocatòria històrica.

— Doncs això és molt important, és el que hem de fer. Hem de sortir al carrer i protestar, i també podem boicotejar certs productes. Fa poc que la relatora de les Nacions Unides Francesca Albanese ha publicat un article amb totes les empreses que s’estan beneficiant del genocidi. I jo tinc clar que no vull comprar productes que surten de l’ocupació il·legal d’un territori i de la mort d’innocents, i faig el mateix amb els que es beneficien de la guerra a Ucraïna. Les nostres accions individuals són molt importants. I sortir al carrer és necessari. I útil.

Ara que ha parlat d’Ucraïna: en un moment del documental, la Fatima diu que quan s’acabi la guerra a Gaza s’acabaran totes les guerres del món. Però no hi està del tot d’acord, oi?

— Ella potser era més optimista que jo [somriu]. Però sí que crec que aquest genocidi és un punt d’inflexió en la política mundial. Ens ha permès veure com està tot connectat, i com països com Israel han deixat de ser estats democràtics. Si els periodistes hi poden acabar morts o a la presó, no podem parlar de democràcia, com no ho podem fer a l’Iran o a Rússia. A tot això s’hi afegeix la pèrdua de llibertat d’expressió, que ja veiem als Estats Units i que comencem a veure també a Europa. La Fatima deia que s’acabarien totes les guerres, i tant de bo fos així, però jo crec que Gaza canviarà la manera com entenem el món.

—