Ara que el debat sobre la maternitat (subrogada o no) està a l’ordre del dia, val la pena recuperar À l’intérieur, el film amb què els francesos Julien Maury i Alexandre Bustillo van debutar el 2007. La protagonista d’aquella cinta passava els últims instants abans de donar a llum sent perseguida per una pertorbada que pretenia arrabassar-li el fill. Tot i que la intenció dels directors era, sobretot, aprofitar-se de la sensació de vulnerabilitat que transmet una embarassada en perill, avui és impossible veure el film sense pensar en el rol d’una dona necessitada de sentir-se mare a qualsevol preu. De fet, tota la cinta girava al voltant de la imatge-límit que coronava el clímax, on el ventre de la protagonista era esquinçat amb unes tisores i sense anestesia de cap mena.
La insostenible violència de À l’intérieur va causar sensació al circuit de festivals (de Canes a Sitges), però també va limitar el seu públic potencial. Potser per això s’ha cregut adequat realitzar-ne una nova versió, de producció espanyola i repartiment anglosaxó, que rebaixa el to per acomodar la història en l’esquema d’un thriller més o menys assumible: no és que a Inside hi faltin les ganivetades, però cap dels seus moments de xoc traspassa tabús culturals. En canvi, el que hi trobem és un intent maldestre d’humanitzar la desesperació de l’antagonista, a la qual Laura Harring ‒que lluny queda la glòria de Mulholland Drive!‒ no aconsegueix dotar de l’aura de perillositat que sí que emanava de la sempre imponent Béatrice Dalle
