Iván Morales: "Som un país que no s'atreveix a parlar de la lluita de classes"

BarcelonaUna cambrera que es recupera d'un accident mentre enllesteix un documental pasolinià sobre el desamor; un músic de trap que es refugia en els jingles de publicitat; un dealer reconvertit en zelador d'hospital i enamorat d'una exaddicta enganxada al record d'una nit de festa memorable. Són les quatre ànimes perdudes d'Esmorza amb mi, que s'estrena aquest dijous, la primera pel·lícula que dirigeix Iván Morales (Barcelona, 1979), conegut sobretot per la seva tasca com a dramaturg i director teatral. Amb Anna Alarcón, Álvaro Cervantes, Iván Massagué i Marina Salas, Esmorza amb mi radiografia la fragilitat emocional de quatre personatges a la deriva, però també la seva resiliència i capacitat de transformació. Un retrat amb tocs generacionals que Morales filma amb la intensitat dels debutants que salten al buit sense mirar enrere.

Va començar a escriure el guió d’Esmorza amb mi fa vint anys. Per què ha trigat tant a convertir-se en pel·lícula?

— Hi ha vegades que l’espurna apareix en un moment donat, però tu has d’anar madurant les idees. Quan vaig escriure Esmorza amb mi, amb vint-i-pocs anys, venia d’una trajectòria relativament prometedora al cinema. Havia venut un guió de llarg amb 19 anys i després vaig escriure El truco del manco, que es va endur tres Goya. També havia dirigit un parell de curts que havien anat bé per festivals. Aquella primera versió d’Esmorza amb mi sorgia d’una necessitat per representar la gent de Barcelona de la meva generació, perquè sempre que la veia representada era en relats escrits des de Diagonal en amunt, amb condescendència o miserabilisme, sense espai per a la nostra quotidianitat afectiva. Jo volia parlar de com estima la gent de classe treballadora, i no posar el focus en la precarietat econòmica; més aviat en la superació de les precarietats emocionals.

I què va passar?

— Vam trucar a totes portes, però vam topar amb la crisi del cinema d’autor d'aleshores, que va arrasar les pel·lícules de classe mitjana. Això em va provocar un baixon molt gran, perquè m’apropava als 30 i sentia que m’estava enfocant cap a un camí que no anava enlloc. Aleshores vaig decidir fer una obra de teatre molt possibilista i econòmica per treure’m aquella frustració, que va ser Sé de un lugar, iva funcionar tan bé que em va proporcionar una trajectòria com a director teatral. I quan vaig adaptar Esmorza amb mi al teatre, el productor Roger Torres em va demanar si voldria portar al cinema aquella història.

En aquests vint anys la seva generació s’ha fet gran, i també els personatges del guió. Com ha canviat això la història?

— Abans tenien vint-i-pocs anys i ara estan entre els trenta-pocs i els quaranta-molts. Però no vaig revisar gaire l’antic guió. Jo he canviat, però el tema i l’espurna no. Seguia sentint la necessitat d’escriure una carta d’amor als amics i amigues que m’han ensenyat a estimar. I en tot moment he intentat fer una pel·lícula del seu moment, del 2025. He fet un exercici de deixar enrere el pes mort del passat, perquè el que m’interessa de l’acte creatiu és dialogar amb el present. I també ha canviat la meva mirada, que diria que ara és més tendra cap als personatges. A l’obra de teatre els castigava una mica més.

Abans parlava de la manera d’estimar de la classe treballadora. Com és?

— A veure, des de l’alienació és difícil connectar amb els altres. L’alienació de classe va acompanyada de precarietat econòmica, indefensió apresa i falta de legitimitat. És la sensació de no ser prou bo per tenir un espai social i afectiu. Quan ets de classe treballadora l’amor propi està molt amenaçat. I si no tens amor propi, tot és més difícil. Tinc una amiga que no assumeix que és de classe treballadora; ella vol ser la més killer i neoliberal, més ràpida que el mercat, i si no pot accedir a una casa o a un pis millor sent que és perquè està fent alguna cosa malament. I no és casualitat que també es trobi descol·locada a l’hora de tenir relacions afectives, perquè hi ha una desconnexió entre ella i el seu entorn.

Els personatges d’Esmorza amb mi estan desconnectats del seu passat. Amb la música que feien de joves, l’estil de vida que portaven... I tampoc són tan grans.

— Perquè tothom ha de canviar de pell de tant en tant, encara que no vulgui. Sentir desamor vol dir que els pilars que abans et sostenien ja no ho fan. Has d’assumir que la construcció identitària que t’havies fet ja no serveix. El desamor és una cura d’humilitat que passa per acomiadar-se de qui eres. I és dolorós acomiadar-se de parts de tu que semblaven indispensables en la teva identitat. Hi ha moments que entens que només mirant de cara la teva ferida pots trobar la llum per tenir ganes de seguir caminant, però el més normal en aquest món és mirar cap a una altra banda, evadir-te. Els personatges d’Esmorza amb mi ja no poden mirar a una altra banda, han d’enfrontar-s’hi ells mateixos... I han de mirar-se amb admiració i valorar la seva capacitat per no rendir-se, passi el que passi.

El cinema actual tracta aquest tipus de personatges millor que fa vint anys?

— En general, som un país que no s’atreveix a parlar de lluita de classes, és un tabú. I si col·lectivament no ens hi atrevim, és normal que la majoria de les nostres experiències culturals i relats siguin aspiracionals. Quan vas al cinema o veus una sèrie, potser ho passen malament o estan confosos, però mira quines cases tenen. La consciència de classe és un tabú en els nostres relats audiovisuals i teatrals. Fins i tot quan es parla dels nepo babies, que fa un any era un tema, al final es queda tot en el gossip de qui és fill de qui, i no en la qüestió estructural de per què si estudies en unes escoles tens el futur assegurat. I de vegades hi ha una certa impostura en el cinema a l’hora de filmar, per exemple, com viu la gent humil. Fer una pel·lícula és tan car que, encara que siguis de classe treballadora, t’empeny a un sistema en què les coses es fan d’una manera que...

Fer cinema et desclassa?

— Sí, exacte. Primer de tot, perquè no hi ha consciència de classe. Enric Auquer em va dir una vegada que en el món de la cultura el secret és que la gent sàpiga que pots fer de pobre però sense ser pobre. Si et veuen pobre, em venia a dir l’Enric, s’ho pensen molt abans de fer res amb tu, perquè la pobresa s’encomana. La cultura és un entorn molt desclassat. Però jo soc molt tossut, i segueixo vivint al Raval, perquè no vull que el meu privilegi com a artista afecti la meva mirada. I he fet moltes feines per encàrrec, però al final, si ho penso, la majoria de vegades he pres la decisió més pel que necessitava explicar que pel que em podia donar més èxit i diners. Part de la meva necessitat com a artista era no oblidar d’on vinc ni qui són els meus amics, la gent que m’ha ajudat a construir-me.

El final de la pel·lícula sembla apostar per un model de relació que supera els binomis clàssics de parella, una altra manera d’estar junts i d’estimar-nos més col·lectiva.

— És que les ciutats ultracapitalistes en què vivim només ens ofereixen un espai de relaxament espiritual associat a la parella normativa, però això és un suïcidi espiritual, perquè som animals socials i de tribu i hem de trobar la manera de conviure entre nosaltres. Un personatge com el Salva no deu haver llegit El desig de canviar de Bell Hooks, però s’adona que viure l’amor des de la possessió i l’exclusivitat no funciona. I això em sembla valent, no cal que es pinti les ungles i digui cari; potser no és un home desconstruït, però és un paio que fa el que pot, i ho fa bé.

El personatge d’Oriol Pla diu que la vida s’ha de viure “com si fos un hit de quatre minuts”. Vostè s’ha sentit així alguna vegada?

— Cada dia. Cada vegada que entro a Instagram estic buscant això, el subidón de sentir-ho.

Fa temps va participar en una pel·lícula que sembla la definició d’aquest estat mental: Hot milk, un deliri que va dirigir Ricardo Bofill.

— Però Hot milk no va ser un hit de quatre minuts. Quan fas una pel·lícula com Hot milk tens la sensació d’estar fracassant. Jo vaig fer-la perquè tenia un fill i havia de portar diners a casa. Però he de dir que Ricardo Bofill em sembla un paio molt maco i que tenia un somni molt sincer de fer cinema, però no li van deixar fer la seva pel·lícula. És cert que la pel·lícula que ell volia fer potser hauria sigut pitjor, això no ho sabrem. Però almenys hauria sigut seva. Ara, jo estic orgullós d’haver fet Hot milk. Primer, perquè així tinc una cosa divertida per explicar. I també perquè allà vaig conèixer Quique Sanfrancisco, que en pau descansi, que és una de les persones amb qui més he flipat en un plató. Era molt heavy aquell senyor.