No és bona idea passar un cap de setmana a la cabana del bosc

Era febrer quan The monkeyarribava a les nostres sales per convidar-nos a una festa esbojarrada de morts en cadena: per als fans de Destinació final significava l'avantsala perfecta de l'última entrega de la saga, que arribaria tres mesos més tard. Amb aquesta nova pel·lícula —la tercera en menys d’un any i mig—, el director Osgood Perkins no abandona el terror sobrenatural que el caracteritza, però sí que s’allunya del to còmic de l’anterior treball, habitant un esgarrifós escenari que agradarà tant als amants del folk horror com a aquells que gaudeixen amb les històries de bruixes.

Traçant una descripció dels personatges i l’espai construïda a còpia de plans detall i amb la prominència d’un silenci gairebé hipnòtic —poques vegades esquinçat per la força d’una aigua de riu cristal·lina que sembla transportar alguna cosa més que sediments—, Perkins introdueix l’espectador en un estat d’incomoditat que compartirà amb la Liz, que s’ha quedat sola a la cabana del bosc d'en Malcolm, el misteriós home amb qui surt fa un any.

El real i l’imaginari es barregen en aquesta sinistra faula sobre relacions vampíriques que recorda l’hostilitat atmosfèrica del tàndem austríac Franz-Fiala (especialment a The lodge). Alhora, Perkins sembla voler replicar els terrorífics mecanismes del J-horror en la construcció de les seves criatures. Si a Longlegs ens desafiava a enumerar dimonis, aquí ens porta de viatge per un bucòlic malson ple de trampes esfereïdores.