Quan l'Holocaust s'explica com un conte de fades

Durant la Segona Guerra Mundial, una llenyataire pobra adopta una nena jueva que acaba de ser llançada pel seu pare des del tren que deporta tota la família a Auschwitz. El primer film animat de Michel Hazanavicius s'esforça per buscar un precari equilibri entre l'horror del que està narrant i el to de conte de fades del relat, amb el propòsit de reivindicar l'amor i la solidaritat com a qualitats intrínsecament humanes. Com és habitual a l’obra del director de The artist, és una pel·lícula amb millors intencions que resultats. Tot i una animació en 2D expressiva i voluntàriament tosca i certs personatges memorables (l'exsoldat de cara desfigurada que acull la mare i la nena), el film no pot evitar, sobretot en el tram final, incidir en un sentimentalisme subratllat per la partitura omnipresent d'Alexandre Desplat.

Pot ser que el més interessant siguin els paral·lelismes que la pel·lícula permet traçar amb el present i les reflexions que genera sobre com representar un genocidi. Si l'Holocaust ha estat abordat últimament al cinema des del convenciment que és impossible recrear l'horror (d'aquí l'ús del fora de camp a La zona de interés o, en aquest cas, d’una animació evocadora, no realista), el genocidi palestí a Gaza està sent retransmès en directe amb tota la cruesa. És difícil, doncs, connectar ara mateix amb el missatge de Hazanavicius a favor de la bondat humana, per molt bones que siguin les seves intencions.