Mor Carles Balagué, el cineasta que va mirar la part més fosca de la història de Barcelona

BarcelonaCarles Balagué i Mazón, nascut a Barcelona l’any 1949, va fer tots els papers de l’auca: va dirigir pel·lícules, va ser crític de cinema i va deixar palès el seu amor pel setè art amb la creació de les sales Méliès de Barcelona el 1996. Balagué, que ha mort aquest dimecres als 76 anys a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, no tan sols deixa marca al cinema. Tenia una altra passió: el Club Esportiu Europa. Soci número 3 de l’entitat, va treballar també perquè la seva història fos preservada. En el cas de l’Europa, es tractava d’una passió heretada, el seu pare era Bernardí Balagué, que va ser-ne president entre 1975 i 1980.

Llicenciat en dret i en ciències de la informació, Balagúe va fer d’advocat durant més d’una dècada abans de dedicar-se plenament al cinema, que era la seva veritable passió. La seva introducció al cinema va ser com a crític en publicacions com Tele/eXpres i Dirigido por… abans de fundar, el 1977, la productora Diafragma PC, des d’on va impulsar tant projectes propis com la recuperació de clàssics cinematogràfics. La seva trajectòria com a director va incloure llargmetratges com Denver (1980), L’amor és estrany (1988), Les aparences enganyen (1991) i Assumpte intern (1995).

Balagué es va acostar a alguns dels episodis més foscos i menys públics de la Barcelona franquista amb La Casita Blanca: la ciutat oculta (2002), premi Ciutat de Barcelona. En concret, va mirar amb lupa alguns dels anys més durs i més repressors de la postguerra, entre 1947 i 1952. La Casita Blanca va ser un històric meublé, que per a Balagué representava un dels millors exemples de la doble moral de la Barcelona de l’època: el 1947, Eva Perón va visitar la ciutat i el 1952 s'hi va celebrar el Congrés Eucarístic. El local, que va obrir les portes el 1912, no va tancar ni un sol dia i funcionava 24 hores fins que l’Ajuntament de Barcelona el va enderrocar el 2011. Balagué no passava de puntetes sobre cap episodi del cèlebre local: des de l’assassinat de la prostituta Carmen Broto fins a l’assalt de l’anarquista Facerías. El cineasta va tornar a mirar a la història de Barcelona amb Arropiero, el vagabund de la mort (2008) i La bomba del Liceu (2010).

El 20 de desembre del 1996, Balagué havia inaugurat els cinemes Méliès, un refugi per al cinema clàssic a l'Eixample. “A Barcelona hi havia un forat pel que fa a la revisió de clàssics. La Filmoteca estava en transició i encara no havien arribat els DVD, així que vam començar a projectar pel·lícules clàssiques. I crec que vam fer una bona tasca recuperant títols que la gent no coneixia”, explicava a l'ARA.