Obituari

Mor Carles Balagué, el cineasta que va mirar la part més fosca de la història de Barcelona

Propietari de les sales Méliès, va ser també crític de cinema

Carles Balagué davant dels cinemes Méliès en una imatge d'arxiu.
2 min

BarcelonaCarles Balagué i Mazón, nascut a Barcelona l’any 1949, va fer tots els papers de l’auca: va dirigir pel·lícules, va ser crític de cinema i va deixar palès el seu amor pel setè art amb la creació de les sales Méliès de Barcelona el 1996. Balagué, que ha mort aquest dimecres als 76 anys a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, no tan sols deixa marca al cinema. Tenia una altra passió: el Club Esportiu Europa. Soci número 3 de l’entitat, va treballar també perquè la seva història fos preservada. En el cas de l’Europa, es tractava d’una passió heretada, el seu pare era Bernardí Balagué, que va ser-ne president entre 1975 i 1980.

Llicenciat en dret i en ciències de la informació, Balagúe va fer d’advocat durant més d’una dècada abans de dedicar-se plenament al cinema, que era la seva veritable passió. La seva introducció al cinema va ser com a crític en publicacions com Tele/eXpres i Dirigido por… abans de fundar, el 1977, la productora Diafragma PC, des d’on va impulsar tant projectes propis com la recuperació de clàssics cinematogràfics. La seva trajectòria com a director va incloure llargmetratges com Denver (1980), L’amor és estrany (1988), Les aparences enganyen (1991) i Assumpte intern (1995).

Balagué es va acostar a alguns dels episodis més foscos i menys públics de la Barcelona franquista amb La Casita Blanca: la ciutat oculta (2002), premi Ciutat de Barcelona. En concret, va mirar amb lupa alguns dels anys més durs i més repressors de la postguerra, entre 1947 i 1952. La Casita Blanca va ser un històric meublé, que per a Balagué representava un dels millors exemples de la doble moral de la Barcelona de l’època: el 1947, Eva Perón va visitar la ciutat i el 1952 s'hi va celebrar el Congrés Eucarístic. El local, que va obrir les portes el 1912, no va tancar ni un sol dia i funcionava 24 hores fins que l’Ajuntament de Barcelona el va enderrocar el 2011. Balagué no passava de puntetes sobre cap episodi del cèlebre local: des de l’assassinat de la prostituta Carmen Broto fins a l’assalt de l’anarquista Facerías. El cineasta va tornar a mirar a la història de Barcelona amb Arropiero, el vagabund de la mort (2008) i La bomba del Liceu (2010).

El 20 de desembre del 1996, Balagué havia inaugurat els cinemes Méliès, un refugi per al cinema clàssic a l'Eixample. “A Barcelona hi havia un forat pel que fa a la revisió de clàssics. La Filmoteca estava en transició i encara no havien arribat els DVD, així que vam començar a projectar pel·lícules clàssiques. I crec que vam fer una bona tasca recuperant títols que la gent no coneixia”, explicava a l'ARA.

stats