Les imatges d’arxiu delaten Julio Iglesias
L’impacte de la investigació sobre els abusos sexuals de Julio Iglesias publicada per Eldiario.es i Univision va capgirar la programació televisiva. Les emissions regulars van recrear-se en els detalls del treball periodístic i les denúncies, i a la nit Telecinco i La Sexta van emetre uns programes especials per aprofundir en el cas.
El resultat va ser esperpèntic i l’evidència més tràgica de la crisi del periodisme televisiu, convertit en una vulgar trituradora d’informació. Vam constatar que fàcil que és destrossar una investigació periodística impecable. Tres anys de feina feta amb rigor, prudència, respecte i prioritat per a les víctimes convertits en un espectacle precipitat, penós i negligent per culpa d’uns professionals que només busquen l’audiència.
A LaSexta Clave, el presentador, Joaquín Castellón imita l’entonació, les pauses i la teatralitat d’Antonio García Ferreras, fins al punt de convertir-se en una paròdia còmica del personatge. Aquesta narrativa aportava un sensacionalisme i una intriga falsa que restava valor a la informació. Els responsables de la investigació d’Eldiario.es, entrevistats al programa, semblaven incòmodes amb el plantejament que s’anava desenvolupant davant seu amb ells de comparsa. El programa entrevistava qualsevol dona que en algun moment hagués coincidit amb el cantant, per furgar si se’ls havia escapat algun indici. A Telecinco, a l’especial ¡De viernes!, l’horror es va multiplicar amb la presència d’Ana Obregón al plató per defensar el seu amic. Obregón va posar en dubte les acusacions amb uns arguments ingenus i carrinclons. Com més parlava més s’enfonsava ella mateixa. Però el programa va contribuir al despropòsit. Van emetre l’entrevista a una de les víctimes anònimes que han denunciat Julio Iglesias. Van partir la pantalla i a l’altra meitat hi mostraven Ana Obregón fent ganyotes per desacreditar el que deia. Una forma descarada de revictimització. L’artista va perdre qualsevol perspectiva de gravetat del cas i, esverada i rient, com si estigués en un programa de varietats, va preguntar al públic del plató: “¿Os creéis lo que está diciendo esta mujer?” I la gent, a l’uníson, va exclamar: “¡Síííííí!” Al fàstic que ja fa Julio Iglesias s’hi suma el fàstic d’espectacle.
Hi ha un fet molt rellevant que es va mantenir al llarg de tot el dia. Tots els programes van coincidir a buscar imatges d’arxiu televisives on es veia Julio Iglesias amb actitud lasciva amb les dones, magrejant-les, forçant petons, amb conductes fins i tot agressives. També es recollien els seus comentaris obscens en què presumia de la seva sexualitat voraç. Aquestes escenes alarmants ara tenen un nou significat. Ja ha passat en casos anteriors, com el de Jimmy Savile a la BBC o Russell Brand a la MTV i Channel4. Un cop es descobreixen els abusos i les denúncies, les imatges d’arxiu demostren que el depredador el teníem als nassos però que la cultura de la violació havia normalitzat, durant dècades, el comportament d’uns homes que disfressaven d’humor la seva conducta insaciable i agressiva.
