'Papuchi' a Teheran
Les anomenades guerres culturals són un instrument de propaganda utilitzat originalment per la dreta amb el propòsit d’imposar versions revisionistes, o negacionistes, sobre grans fets històrics, principalment del segle XX: l’Holocaust, per exemple, o la Guerra Civil espanyola. Aviat, però s’ha convertit en un automatisme, i cada notícia més o menys impactant genera la seva guerra o guerreta cultural. N’hi ha tantes que sovint operen per juxtaposició, o per acumulació desordenada. En el menú de guerres culturals d’aquesta setmana, han coincidit l'Iran i Julio Iglesias. Que el simple fet de posar-los junts ja provoqui una mena d’estupefacció, o d’embafament, forma part del mateix mecanisme de les guerres culturals, que per funcionar necessiten sobretot provocar respostes estomacals.
Les denúncies contra Julio Iglesias per esclavatge sexual ens posen davant d’uns fets espantosos i, a la vegada, poc sorprenents venint de qui venen. En general, no s’han de carregar als fills les malvestats dels pares, però és inevitable recordar el papuchi Iglesias Puga, ídol de Forocoches, un personatge sinistre que presumia que la seva feina (era ginecòleg) li havia donat accés directe a milers d’entrecuixos femenins. El seu fill, el cantant de qui ara tothom parla, també solia quantificar en milers les dones amb qui havia tingut relacions sexuals. La pregunta no és tant d’on surten aquesta mena de fantasmes i rapinyaires, sinó la gentada que els aplaudeix i els riu les gràcies. I, arribat el cas que se’ls demanin responsabilitats per la seva indignitat, per què hi ha dirigents que els defensen apel·lant a la cultura o la dignitat nacional. No passa només a Espanya: fa poc, Macron defensava a peu i a cavall el llardós Depardieu.
La guerra cultural sobre l'Iran parteix d’un pressupòsit encara un pèl més retorçut: com que l'Iran és enemic d’Israel, la dreteta i la dretota sobreinterpreten que l’esquerra vol passar per alt les atrocitats del règim teocràtic dels aiatol·làs, sobretot amb relació a les dones. “On són les feministes? On són els wokes?”, brama el fatxum des dels seus tuits, pòdcasts, articles i tertúlies. “Amb Trump sí que s’atreveixen, amb Khamenei, no”. Pobret Trump, sol i indefens davant les hordes wokistes.
L’ofuscació, la mala fe i el deliri en espiral són les aigües desbocades dins les quals corren les restes de la llibertat d’expressió, degradada en divulgació continua i impune de mentides i detritus mentals. Hi ha qui és capaç de condensar tot això en l’espai migrat d’un tuit. Deu ser, també, una disciplina artística, com la que va fer de Julio Iglesias l’espanyol que va enamorar el món.
