I 28 dies després... cultes satànics a la terra dels infectats

Fa mig any arribava als cinemes 28 años después, tercera part de la saga amb què Danny Boyle va regenerar el terror apocalíptic convertint la parsimònia dels morts vivents en el galop dels infectats. En aquesta tercera entrega, Boyle i el guionista Alex Garland ressituaven el focus d’estudi, deixant de banda la resposta davant la catàstrofe i proposant una estimulant reflexió sobre l’assassinat com a ritual de cohesió davant d’un enemic exterior. Aquest interès per la relació entre els éssers humans i la violència, al bell mig d’un combat entre la raó i la barbàrie, ressorgeix amb força a 28 años después: el templo de los huesos, que es va rodar de forma consecutiva a l’anterior film i que serà la segona part d’una trilogia.

La principal novetat d’El templo de los huesos és que la principal amenaça per als herois –un nen orfe (Alfie Williams) i un metge benefactor (Ralph Fiennes)– deixen de ser els infectats i el seu lloc l’ocupa una secta satànica que recorda la Família Manson. I, de fet, la idea que els humans són els autèntics monstres –un factor seminal de l’imaginari zombi– se subratlla convertint el mascle alfa dels infectats en una barreja del Divendres de Robinson Crusoe i la noble criatura de Frankenstein.

A partir d’aquest suggeridor ferment narratiu, Garland planteja, des del guió, una grandiloqüent confrontació entre la fe i el coneixement científic –tot ben amanit amb cites bíbliques i humanisme de manual–, mentre que la directora Nia DaCosta porta la història cap al terror de sang i fetge. El resultat final és una pel·lícula que entreté i activa les neurones, però que no acaba de trobar mai un to consistent, perduda entre el naïf i el grotesc, entre la perícia de Fiennes i l’histrionisme de la resta del repartiment, entre el pop de Duran Duran i el heavy metal d’Iron Maiden.