Mor el cineasta Béla Tarr, mestre del cinema 'slow'
Una de les obres més conegudes de l'hongarès és 'Tango satànic', de més de set hores de duració
El cineasta hongarès Béla Tarr ha mort als 70 anys aquest dimarts, segons ha avançat el realitzador Bence Fliegauf en nom de la família Tarr a l'agència de notícies d'Hongria MTI. El director va debutar en el món del cinema el 1979 i l'última pel·lícula que va fer va ser El cavall de Torí, estrenada el 2012. Una de les seves obres més conegudes és Tango satànic, cinta rodada en blanc i negre que dura més de set hores i que narra el fracàs i posterior abandó d'una granja comunista. La pel·lícula està basada en la novel·la homònima del també hongarès László Krasznahorkai, guanyador del premi Nobel de literatura del 2025. Tarr és considerat un dels mestres del cinema slow i tot un referent del cinema d'autor modern.
Nascut el 21 de juliol de 1955 a la ciutat de Pécs, va començar la seva carrera com a aficionat, i el 1977 va iniciar-se en els estudis de direcció a l'Escola Superior de Teatre i Cine, i posteriorment, als anys 80, va treballar a l'empresa de cinema estatal Mafilm.
En una entrevista a l'ARA el 2024, Tarr, a qui la Filmoteca de Catalunya dedicava un cicle, va explicar que l'entrada al món del cinema va ser de la mà del seu pare, que li va regalar una càmera de 8 mm. "Em va semblar una bona manera de canviar el món. Als 16 anys vaig fer un curt sobre treballadors gitanos, molt radical, i als 18 vaig voler entrar a la Facultat de Filosofia i em van rebutjar per culpa dels meus curts", va recordar.
Més enllà de Tango satànic, el cineasta i László Krasznahorkai van col·laborar en diverses ocasions. Fruit d'aquesta associació són també les pel·lícules La condemna (1988), Harmonies de Werckmeister (2000), L'home de Londres (2007) i El cavall de Torí, el treball amb el qual el cineasta es va retirar. En una entrevista a l'ARA, Krasznahorkai confessava que només s'havia dedicat al cinema a causa de Tarr perquè en realitat era un àmbit que no li interessava gaire. "Tot va començar un Dilluns de Pasqua del 1985. Mentre encara dormia la mona, algú va picar a la porta de casa violentament. Qui pot ser?, em vaig demanar. A fora hi havia un paio amb jaqueta de cuir i pantalons estrets, com si fos en David Bowie. Em va dir que acabava de llegir Tango satànic, que en aquells moments estava prohibida, i que li havia encantat. Potser li hauria d’haver tancat la porta als morros, però no ho vaig fer, i ell em va convidar a veure les seves pel·lícules, que eren genials", rememorava.
El març del 2025 Tarr va ser reconegut amb el premi honorífic del D’A - Festival de Cinema de Barcelona, on va oferir una classe magistral per a estudiants. De fet, en els últims anys havia dedicat part del seu temps a guiar a joves aspirants a directors, tot i que negava ser un professor de cinema com a tal. “Jo no ensenyo cinema. No soc mestre, només una mena de conseller. Només ajudo gent més jove i inexperta que jo, miro de protegir-los de la indústria del cinema. A l’escola que vaig fundar a Sarajevo el meu eslògan era No education, just liberation [No eduquem, només alliberem]. L'educació és l’infern. El mestre ve i et diu què has de creure! Estic segur que ho fan el millor que poden, però... Potser aquest sistema educatiu és bo per a les matemàtiques o la física, però no per a l’art, perquè l’art no es pot educar”, va dir en l’entrevista amb l’ARA. El director de ECIB-Escuela de Cine de Barcelona, Pere Alberó, que li va entregar la distinció del D'A, va assegurar llavors que el director hongarès era "el cineasta viu més important del moment".
Una de les cineastes que ha reconegut la influència de Tarr és Pilar Palomero, directora de La maternal i Las niñas. La cineasta es va dedicar a la docència durant un temps però la va abandonar per participar en uns tallers organitzats per Tarr per fer cinema en comunitat a Sarajevo.
