Cinema
Cinema07/07/2022

Mor James Caan, el Sonny Corleone d''El padrí'

L'actor de 82 anys també va protagonitzar pel·lícules com 'Misery' o 'Rollerball' i va estar nominat a l'Oscar

BarcelonaJames Caan, el Sonny Corleone d'El padrí, ha mort avui als 82 anys, segons ha informat la seva família a través del compte de Twitter de l'actor. "La família aprecia les mostres d'amor i els condols i demana que es respecti la seva privacitat en aquest moment difícil", diu el comunicat. Caan va aconseguir una nominació a l'Oscar pel seu paper a El padrí, en què interpretava el fill gran de Vito Corleone, l'hereu de l'imperi criminal, impulsiu i visceral, que és mort a trets en una de les seqüències més violentes de la pel·lícula i del cinema dels 70. L'actor va protagonitzar altres pel·lícules emblemàtiques com la distòpica Rollerball i als 90 va tornar a brillar a l'angoixant drama Misery.

Nascut a Nova York el 1940, Caan no era un desconegut quan va actuar a El padrí. De fet, era el nom més potent del repartiment després de Marlon Brando i, en principi, havia d'interpretar el personatge de Michael Corleone, que acabaria fent Al Pacino, però tant Caan com Coppola van preferir que es posés en la pell de Sonny. Abans d'El padrí Caan ja havia treballat amb Coppola al melodrama Gent de pluja del 1968, i també amb el gran Howard Hawks, primer a l'oblidada Perill, línia 7.000! i després al western clàssic El Dorado, compartint pantalla amb John Wayne i Robert Mitchum.

Cargando
No hay anuncios

L'energia i violència del seu paper de Sonny a El padrí, que va reprendre breument a la seqüela del 1974, va obrir-li les portes del cinema d'acció i va protagonitzar la futurista Rollerball, en què feia de jugador d'una versió de l'hoquei extremadament violenta, i també el thrillerEls aristòcrates del crim (1975), a les ordres de Sam Peckimpah. Caan va alternar personatges com aquests i el del professor d'anglès ludòpata d'El jugador (1974) amb d'altres més lleugers com el del musical Funny lady (1975), en què donava la rèplica a Barbara Streissand, i el singular western francès de Claude Lelouch Arriba un genet lliure i salvatge.

Els 80 van començar amb bon peu amb el seu debut com a director (Hide in plain sight) i un dels seus treballs favorits, el del neothriller de Michael Mann Lladre. Però la mort de la seva germana el va sumir en la depressió i va conduir la seva carrera a un punt mort del qual va rescatar-lo el 1987 Coppola amb el drama militar Jardins de pedra, al qual va seguir el reivindicable thriller futurista Alien nation (1988). I el 1990 arribaria el seu últim gran paper amb Misery, la inspirada adaptació d'un relat de Stephen King sobre un escriptor malferit en un accident a qui segresta una fan (magistral Kathy Bates) que l'obliga a escriure una novel·la al seu gust. Negra i recargolada, és un dels seus millors treballs.

Cargando
No hay anuncios

Durant les dècades següents, Caan va continuar exhibint el seu talent interpretatiu en pel·lícules valuoses com el debut de Wes Anderson (Bottle Rocket), el thriller de James Gray L'altra cara del crim (2000) o el Dogville (2003) de Lars Von Trier, però també en títols menys memorables i comèdies simpàtiques com Elf o Mickey Blue Eyes, on feia de gàngster amb un gran sentit de l'autoparòdia. Se'l recordarà com un dels grans actors de la seva generació, però potser un esglaó per sota de De Niro, Pacino, Nicholson i Hoffman. Segurament no hauria hagut de rebutjar pel·lícules com Apocalypse now, Algú va volar sobre el niu del cucut, Kramer contra Kramer, Blade Runner o French connection.