Olivier Assayas: “El que està passant a Rússia podria succeir a qualsevol altre país”

BarcelonaOlivier Assayas (París, 1995), un dels grans directors francesos de la seva generació, segueix l’ascens i consolidació en el poder de Vladímir Putin a El mago del Kremlin, que s’estrena aquest divendres. Tanmateix, el focus no és el mandatari rus sinó la figura més discreta –però igualment tèrbola– de Vadim Baranov, personatge fictici inspirat en Vladislav Surkov, despietat spin doctor que va dissenyar la trajectòria i la política de Putin en la Rússia convulsa i a punt d’esclatar dels anys 90. Amb un guió escrit per Emmanuel Carrère a partir de la novel·la de Giulano da Empoli i protagonitzada per Paul Dano i Jude Law, El mago del Kremlin és una mirada a la rebotiga del poder i a la llavor del feixisme en el món modern.

Un dels atractius d’El mago del Kremlin és que posa sobre la taula el poc que sabem a Occident sobre la Rússia moderna i el que hi ha darrere dels seus canvis polítics recents.

— És el que em va passar a mi quan vaig llegir el llibre de Giuliano da Empoli. En realitat, ja sabia moltes de les coses, però alhora no sabia res. Ja ho vaig experimentar quan vaig conèixer Carlos [Ilich Ramírez Sánchez, el terrorista a qui Assayas va dedicar un magnífic film el 2010]: coneixia tots els fets sobre ell, però no els entenia. Sabia tot el que havia fet, tots els atacs terroristes en què havia participat, però en el fons no sabia com connectar els punts. I per entendre la política moderna t’has d’informar a la premsa i conèixer els fets, però també necessites la perspectiva del temps i reflexió per treure l’entrellat del que ha passat. El llibre de Giuliano da Empoli em va permetre entendre la lògica amagada de les transformacions de la Rússia moderna, i, juntament amb la recerca que vaig fer, entendre millor l’evolució del poder polític modern. Perquè aquesta és una pel·lícula sobre Vladímir Putin, sí, però com a exemple del que podria passar a les democràcies occidentals.

Creu que una democràcia europea o americana podria transformar-se en una dictadura?

— Tots els governs moderns han vigilat de prop el que ha passat a Rússia i el que està passant ara mateix a Hongria o els Estats Units. El llenguatge que van definir els spin doctors russos durant les últimes dècades està sent absorbit per polítics de tot el món, cosa que té un costat bo i un de dolent. Els polítics s’han adonat que tenen unes noves eines complexes que poden fer servir per acumular un poder excessiu i distorsionar la percepció de la gent. Però també penso que la gent normal s’està tornant més conscient del que està passant. Són un mica més immunes perquè saben que és malvat i saben cap a on condueix.

El personatge de Paul Dano formula en un moment del film una teoria sobre com hi ha formes d’autoritat horitzontals i verticals, i com a Rússia existeix un anhel d’autoritat vertical de la societat. Creu que la teoria s’aplica també als països occidentals?

— El cas de Rússia és molt específic, no es pot traslladar a les democràcies occidentals. Rússia és un poble que va passar el segle XX i part del segle XIX sota règims totalitaris, i té els millors serveis secrets, i els més perversos, des de l’època de l’imperi. Al mateix temps, el que està passant a Rússia, la manera en què s’ha segrestat la democràcia, podria succeir bàsicament a qualsevol altre país. Perquè el tipus de sistema autocràtic que s’ha establert als Estats Units no és part de la seva història; de fet, és el contrari de la història dels Estats Units.

La paradoxa és que, al final de la pel·lícula, Putin i Rússia es presenten a si mateixos com a últims garants dels valors occidentals.

— Rússia fa servir internet i els mitjans per manipular el públic occidental i desestabilitzar països democràtics perquè la democràcia espanta, a Rússia, és la seva antagonista, el gran enemic. Hem d’aprendre a identificar les seves estratègies de manipulació massiva, i això és el que intenten fer el llibre de Giulano da Empoli i la meva pel·lícula: posar una mica de llum, explicar de manera simple com ha evolucionat fins a on som ara.

La interpretació de Jude Law com a Putin explora les seves reclamacions per les suposades humiliacions sofertes per Rússia a mans d’Occident com una ferida real, no una estratègia.

— T’has de prendre tot el que diu Putin amb certa prudència. En la pel·lícula es diu que ell és un producte pur del KGB, i és cert, però sobretot és un producte de la Guerra Freda. Putin està obsessionat amb la Guerra Freda i amb la manera en què el final de la Guerra Freda va transformar Rússia i va deixar l’estat rus completament desballestat. Rússia era un desastre, tot era anarquia i la població patia. Per descomptat, la solució als problemes no era reinstaurar un règim totalitari, sinó deixar que la democràcia s’estabilitzi i donar-li temps perquè arreli. Però les estructures de l’estat profund rus no hi estaven preparades.

I és aquí on Putin entra en joc.

— L’accés al poder de Vladímir Putin té a veure amb un moment específic en la política russa en què el president Ieltsin era incapaç de seguir liderant el país, però també amb les forces ocultes que van empènyer Putin al capdavant del govern. És a dir, que els serveis secrets i les agències de contraespionatge eren part d’un pla per restablir alguna cosa molt similar a l’estructura soviètica de poder, que almenys mantenia un cert equilibri dins de la societat russa.

La pel·lícula també dedica molt espai a analitzar el paper dels oligarques a Rússia, el seu ascens i la seva caiguda. Quin poder tenen avui a Rússia?

— En queden molt pocs. I els pocs que queden s'han tornat extremadament complaents i respectuosos amb el règim rus. El període en què els oligarques van tenir el poder a Rússia es va acabar fa temps. Com mostrem a la pel·lícula, la classe que ara controla el poder a Rússia són els siloviki, que és com s'anomena els homes forts. Els siloviki són homes dels serveis secrets, és a dir, l'exèrcit. Per tant, és l'estructura tradicional de poder. Algú com Ígor Setxín [ex vice primer ministre rus] és un bon exemple del que són els siloviki. I Putin ha creat una xarxa extremadament obedient d'individus que controla totalment. Una nova classe, enterament depenent de Vladímir Putin, que està en el nucli de l'estructura de poder.

“Hollywood és com Moscou”, es diu a la pel·lícula. Hi està d'acord?

— És encara pitjor. [Riu] No m'agrada gaire la manera com Hollywood està fent pel·lícules. Les seves pel·lícules són un reflex del món modern, on només importen les relacions de poder. Qualsevol mena de reflexió sobre el cinema com a art ha sigut eliminada a poc a poc de les pel·lícules. Hollywood no ha sigut mai res semblant a una democràcia, però cada vegada és pitjor, perquè s'ha convertit en una gran corporació. Abans no ho era tant. I com més s'assembla a una gran corporació, més s'assembla a les pitjors polítiques modernes.

M'ha sobtat llegir al dossier de premsa del film que El mago del Kremlin és la primera pel·lícula en anglès d'Olivier Assayas. Tenia la impressió que ja n'havia fet alguna...

— Sí, bé, jo en realitat no la percebo com la primera. Clean era majoritàriament en anglès, i també Demon lover... El que passa és que tant l'una com l'altra estaven sota la llei francesa, segons la qual, per ser francesa, una pel·lícula ha de tenir una tercera part del diàleg en francès. Si volíem conservar les ajudes havíem de comptar les paraules en francès.

La ironia és que el seu primer film en anglès sigui una història tan russa com aquesta.

— Sí, i crec que el 100% de la producció és dels Estats Units, així que també és la meva primera pel·lícula americana.