"Estem perdent els complexos a l'hora de fer pel·lícules en euskera o català"

BarcelonaEn el context del País Basc, el cinema de Paul Urkijo (Vitòria, 1941) és un fenomen que recorda el de Carla Simón a Catalunya. Amb el seu debut, Errementari (2016), va demostrar el potencial del folklore basc amb un notable exercici de cinema fantàstic amb una clara simpatia pel diable; i amb Irati (2022) va seguir explorant el folklore de la seva terra per donar forma a una fantasia medieval que va trencar el rècord històric de taquilla del cinema en euskera. Perquè per a Urkijo rodar en euskera no és només l’opció més natural, sinó “una declaració d’intencions”. “Com a amant de la meva cultura, intento promoure i enfortir l’euskera, que necessita que es consumeixin coses en aquesta llengua i que la gent la parli”, assegura.

Gaua, la pel·lícula que Urkijo estrena aquest divendres, s’inspira en la mitologia nocturna del País Basc: el déu de les tenebres Gaueko, el dimoni Inguma i aquelarres de bruixes formen un trencadís de mites travessats per la història central de la Kattalin que, fugint d’un marit que la maltracta, topa amb tres dones més grans que renten la roba al costat del riu. Per afegir-s’hi, però, cal pagar un preu: explicar un conte de por. Gaua, que es va estrenar l’octubre al Festival de Sitges, té una notable ambició visual, efectes CGI prou ben resolts, un pressupost de 3,5 milions i, per descomptat, està rodada en euskera.

“Els ajuts dels governs autònoms han fet que es pugui rodar en la llengua pròpia amb naturalitat, al País Basc es va començar a fer als anys 70 –diu el director–. Però també passa que estem perdent els complexos a l'hora de fer pel·lícules en euskera o català, i comencem a donar importància al que és nostre en lloc de mirar tant el de fora”. Urkijo reconeix que l’han “temptat” per fer les seves pel·lícules en altres llengües: “Amb Errementari ja em deien que per què no ho fèiem en castellà o anglès, que tindríem més diners i un càsting internacional. Però és que el conte en què es basa la pel·lícula el vaig llegir de petit en euskera. I la llengua és una part intrínseca de la llegenda, sobretot perquè és una història que s’ha transmès oralment”.

Fill del folklore

Potser sobta que el cinema d’Urkijo s’interessi sempre pel folklore basc, però per a ell és la cosa més natural del món. “De petit anàvem molt al camp els diumenges, i tots aquests mites i contes els vaig aprendre allà, en els escenaris on suposadament havien succeït: la cova on vivia la Mari, els rius on hi havia les làmies... –explica–. De gran hi anava de nit amb els col·legues, i a tots ens havien explicat les històries del Gaueko i de les altres criatures nocturnes”. En realitat, afegeix Urkijo, “des dels orígens del cinema la mitologia ha inspirat sempre el cinema fantàstic”, que és la seva altra obsessió.

A Gaua, tanmateix, Urkijo ofereix la seva pròpia versió dels mites, situa les històries en el País Basc rural del segle XVII i barreja totes les llegendes nocturnes (“que no deixen de ser contes que informen sobre els perills naturals de la nit”, apunta) amb personatges reals de l’època, inclosos un grapat de capellans i inquisidors. “Al final, moltes de les històries sobre el dimoni les va crear la inquisició com a instrument de repressió de certs col·lectius; i les sectes satàniques, les orgies i tota la iconografia de l’aquelarre la van inventar directament els inquisidors”, diu Urkijo, que a Gaua fa un exercici de ressignificació transformant tot aquell substrat repressiu en una celebració de la llibertat sexual i religiosa. “Volia dignificar a través de la ficció tant els mites de la bruixeria i els aquelarres com les víctimes reals de les persecucions de l’època”, explica. “Al capdavall, els mites estan vius perquè es transformen i s’actualitzen”.

A través de la història de la Kattalin, doncs, Gaua també s’ha d’entendre com una reivindicació de totes les formes d’amor i sexualitat dissidents de la norma social perseguides i castigades per l’església al llarg de la història. Hi ha un moment, de fet, en què la protagonista assegura que prefereix besar el cul d’una cabra abans que allitar-se amb un capellà. Més endavant se li presentarà l’oportunitat de fer realitat les seves paraules. “Què hi ha de dolent en un petó negre?”, es pregunta Urkijo sobre aquest anilingus demoníac. “És un símbol del pacte amb el diable, però també de la llibertat sexual que inquisidors i religions han retratat durant segles com una cosa repugnant”, afegeix.