Roya Sadat: “El món va per mal camí, cal que el cinema serveixi per fer despertar la gent”

BarcelonaÉs dona, afganesa i directora de cinema. La combinació perfecta perquè els talibans la considerin persona non grata després d’haver arraconat les dones de la vida pública i haver prohibit el cinema a l’Afganistan. Roya Sadat (Herat, 1983) és a Catalunya per presentar la seva última pel·lícula, Sima’s song [La cançó de la Sima]. A més, aquest dilluns, a l’Asian Film Festival Barcelona es projectarà el seu documental The sharp edge of peace [La vora afilada de la pau], centrat en les quatre úniques dones afganeses que van participar en les converses de pau entre el govern afganès i els talibans, i que van acabar amb la presa de Kabul per part dels radicals.

On era quan els talibans van arribar a Kabul?

— Era treballant a Seattle, als Estats Units. El meu marit i jo teníem previst quedar-nos-hi unes setmanes per després continuar filmant a Doha i finalment viatjar a Kabul. Però el primer dia que hi érem la meva germana em va enviar un vídeo dels talibans entrant a la ciutat d'Herat i vaig quedar en xoc. La història es repetia i ho perdíem tot: la meva productora cinematogràfica, Roya Film House, per la qual tant havíem treballat. Tots els equips, el material, els arxius... Tenia amb mi el material de The sharp edge of peace, perquè el tema del documental és molt sensible i ja tenia previst editar-lo fora de l’Afganistan. Però no tenia res més. Em vaig penedir de no haver tret d'allà tot el meu arxiu.

L’ha pogut recuperar?

— No. La meva família el va intentar amagar, però va haver de sortir del país amb el que portaven posat. Alguns van marxar el 2021 [quan els talibans van arribar al poder], però d'altres molt més tard. Una germana meva continua a l’Afganistan, però prefereixo no dir a quina ciutat.

O sigui, va haver de començar de zero.

— De cop i volta havíem d’aconseguir l’estatus de refugiats, teníem dificultats per viatjar i no teníem ingressos. El meu marit, que és actor, director de fotografia de The sharp edge of peace i coguionista de Sima’s song, es va posar a treballar de cuiner. M’agradaria que sortís el seu nom. Es diu Aziz Deldar. Gràcies a ell, jo vaig poder continuar treballant en les dues produccions.

De totes maneres, no devia ser gens fàcil.

— Gens. No teníem diners per a la postproducció, jo i les quatre protagonistes del documental estàvem a l’exili, no podíem viatjar, i necessitava seguir-les per a les últimes entrevistes.

Per què tenia previst editar el documental fora de l’Afganistan?

— A partir del 2021 els talibans van començar a fer atacs dirigits. Van matar una periodista famosa, una activista... I era molt fàcil que posessin una bomba magnètica al carrer. Hi ha una escena al documental en què es veuen dones reunides en un cementiri de Kabul: són les mares dels estudiants d’una escola que va ser atacada amb una bomba. El departament de Seguretat [del govern] em va contactar per advertir-me que no anés al cementiri amb el meu cotxe. Hi vaig anar en taxi, amb la cara tapada, per filmar l’escena. Si editava el documental a l’Afganistan, m’arriscava massa. Ni els talibans ni el govern volien que el féssim.  

El govern afganès tampoc?

— El govern no ens volia donar acreditació per filmar [les converses de pau]. Vam haver de contactar amb la Unió Europea, l’ambaixada dels Estats Units, Noruega... perquè fessin pressió.

Per què el documental és tan controvertit?

— Perquè mostra que una cosa és la pau de la qual es parla en una taula negociadora i una altra cosa és la realitat. I la realitat és que continuaven les bombes, els atacs suïcides... La gent no va formar part d’aquelles converses, no va tenir veu.

Rodar Sima’s song va ser tan complicat?

— Estic molt contenta, perquè la pel·lícula ha estat produïda per Alba Sotorra. Ella volia rodar-la dins de l’Afganistan, però els problemes de seguretat i el fet que jo fos a l’exili van fer que finalment la rodéssim a Atenes. La vam editar a Barcelona, i també va ser molt difícil aconseguir el visat cada cop que havia de venir des dels Estats Units.  

Però ha valgut la pena. La pel·lícula ha estat guardonada amb el premi del públic al Festival Internacional Cine Invisible i ha rebut una menció especial del jurat al Som Cinema Festival de Lleida.

— Estic molt contenta, però fins i tot quan pujo a l’escenari a recollir un premi no puc evitar estar seriosa. I ho estic perquè sé què està passant a l’Afganistan i en tantes altres parts del món. El món va per molt mal camí. Per això necessitem posar tots els nostres esforços perquè el cinema serveixi per fer despertar la gent.