L’escopinada de Charli XCX a la indústria de la música

Enviat especial a BerlínNo sempre estan ben resoltes, però hi ha moltes idees interessants a The moment, la pel·lícula presentada aquest dissabte a la Berlinale en la qual la cantant Charli XCX interpreta una versió fictícia d’ella mateixa. Aquesta decisió genera una tensió i ambigüitat molt curiosa, perquè el film parteix de la mateixa biografia recent de la cantant, però manipulada i alterada a través dels mecanismes de la ficció. “He passat tota la vida preparant-me per a aquest paper, soc molt del mètode”, ha bromejat a la Berlinale Charli XCX, que ha explicat que la pel·lícula sorgeix del “salt extrem” que va experimentar quan el seu últim treball discogràfic, Brat, es va convertir en el disc de l’estiu del 2024. “Vaig passar de ser una artista que es movia en els marges amb un públic quasi exclusivament gai a tenir, de sobte, una audiència massiva. Sentia que estava perdent el control d’una cosa que sempre havia pogut controlar, i això em va fer pensar en com comuniquem l’art i com afecta tot això als creadors”.

Costa d’imaginar una proposta més autoconscient que The moment, en què es dialoga constantment amb tot el que ha envoltat Charli XCX des del 2024. De fet, la mateixa cantant ha reconegut que volia que el film “interactués” amb el món real, i fer coincidir el final de la campanya de Brat amb l’estrena de la pel·lícula, en la qual la Charli fictícia acaba decidint que vol “matar Brat” i desempallegar-se’n. “Sempre m’ha interessat la permanència de l’art en l’espai cultural, la tensió d’estar-hi massa temps o massa poc –ha comentat la cantant–. Especialment en la música pop, perquè els fans sempre demanen el nou disc o la nova versió. I, en aquest sentit, fer la pel·lícula ha sigut catàrtic perquè m’ha permès canalitzar les meves frustracions reals”.

Dirigida en estil quasi documental per Aidan Zamiri, The moment retrata una artista independent que navega per primera vegada l’onada que l’ha convertit en un fenomen del pop mainstream cobejat per totes les marques i a qui la companyia de discos vol continuar munyint. La càmera de Sean Price Williams, director de fotografia habitual dels germans Safdie, segueix a través de rodatges publicitaris, nits de festa i els assajos de la gira de Brat una Charlie XCX progressivament superada per la dimensió que ha pres tot al seu voltant i ofegada per la presència constant del director encarregat de filmar el documental de la gira, un Alexander Skarsgard divertit, però tan passat de voltes que de vegades sembla estar en una pel·lícula diferent.

Més que una pel·lícula sobre el fenomen de Brat, The moment vol ser una escopinada encoberta a una indústria de la música que aspira a reduir l’artista a la condició de producte dissenyat per comitè i accessible a tots els públics. A joc amb el seu títol, també és una obra de moments, com ara uns crèdits inicials que recorden els videoclips de Chris Cunningham, la incòmoda topada amb l’actriu Rachel Sinnot en una festa o l’escapada a Eivissa –amb cameo brillant de Kylie Jenner–, una seqüència en què la pel·lícula flirteja amb el terror psicològic i Charli XCX ofereix la seva millor versió com a intèrpret. A més, ofereix una crítica explícita a l’edulcoració del pop mainstream en l'era Taylor Swift, a qui no s’esmenta directament, però que plana sobre la història com a paradigma de la nova estrella pop en què Skarsgard vol convertir la protagonista del film.

Un ‘remake’ filmat a Catalunya

Aquest dissabte s’ha estrenat també a la Berlinale el més semblant a una representant catalana a la competició oficial d’aquesta edició: Rosebush pruning és la pel·lícula que el director brasiler Karim Aïnouz va filmar el 2024 a Catalunya amb un repartiment internacional d’estrelles com Pamela Anderson, Elle Fanning, Riley Keough, Jamie Bell i el candidat amb més possibilitats de convertir-se en el nou James Bond, Callum Turner. Però els puntuals paisatges urbans de Barcelona, filmats per la prestigiosa directora de fotografia Hélène Louvart, són de llarg el més lluminós d’aquest conte fosc i sòrdid sobre una família burgesa que viu als afores de la ciutat en una mena de realitat paral·lela, pràcticament aïllats del món i obsessionats els uns amb els altres en una teranyina opressiva d’afectes tòxics.

La pel·lícula és remake molt lliure de l’opera prima del mestre italià Marco Bellocchio Els punys a les butxaques (I pugni in tasca, de 1965), adaptada pel guionista de confiança de Yorgos Lanthimos, el grec Evthimis Filipu. I és precisament el cinema del Lanthimos més cruel i esteticista el primer referent que ve al cap veient Rosebush pruning, que posa el seu repartiment de luxe a orquestrar aquest relat sobre la buidor que vol guanyar-se la complicitat del públic amb el seu humor negríssim, però que només ho aconsegueix en l’escena del dinar en què un dels fills presenta la nòvia a la família i el pare cec demana que li descriguin físicament com és la noia. Les ganes de provocar i incomodar els espectadors són innegables, però costa identificar altres objectius o resultats de la pel·lícula.