Terry Gilliam: "Em va semblar divertidíssim que publiquessin el meu obituari"

SitgesQuan fa uns dies li preguntaven a Joe Dante per un projecte que finalment no havia pogut dirigir, ell va dir: “Això millor que l'hi pregunteu a Terry Gilliam, que ell en sap molt, de projectes fallits”. Hi ha pocs cineastes de qui els seus èxits (Monty Python, Brazil, Dotze monos, El rei pescador, etc.) són tan coneguts com els seus entrebancs a l’hora de tirar endavant projectes (com El secret dels germans Grimm i, sobretot, L’home que va matar el Quixot). Tot plegat fa que Gilliam (Medicine Lake, Estats Units, 1940) sigui un dels directors més estimats pels aficionats al fantàstic, un lluitador infatigable que als 84 anys ha desplegat la seva envejable energia i bon humor durant la seva visita a Sitges, on aquest divendres rep el Gran Premi d’Honor del festival.

Enhorabona pel premi. No ha vingut al festival amb cap pel·lícula sota el braç però fa mesos que llegim notícies sobre una nova pel·lícula de Terry Gilliam, la comèdia bíblica The carnival at the end of days. La veurem aviat?

— No ho sé, la veritat. El projecte ha arribat al punt en què potser sí, potser no. De fet, ara estic més interessat en un guió que vaig escriure fa trenta anys per a Paramount. Ara hi ha nova gent a l’estudi i jo tinc un nou agent a Hollywood i estic intentant moure el projecte. Carnival, en canvi... No dic que estigui mort, però sí tremolós.

Esperem que revisqui. Quina de les seves pel·lícules creu que és més actual i rellevant avui dia? Hi ha molta gent que assenyala la distopia orwelliana de Brazil, malauradament.

— Temo que tenen raó. Ja ho veus, soc un profeta! Em pots dir Ezequiel [riu]. La veritat és que em sorprèn que hi hagi tanta sorpresa amb el fet que el nostre món s’hagi convertit en el de Brazil. Només cal fixar-s'hi una mica: als Estats Units, el ministeri de Defensa es diu ara ministeri de Guerra. Però la pel·lícula no estava plantejada com una profecia; de fet, era un comentari sobre el món que jo veia aleshores. Durant la presidència de George W. Bush vaig pensar demandar-lo perquè feia un remake sense permís de Brazil, però amb Donald Trump encara és pitjor.

¿És cert que va decidir abandonar els Estats Units rumb a Anglaterra mentre caminava per una platja contemplant la posta de sol?

— Més o menys. Estava amb la meva nòvia, caminant per la platja, i vaig pensar: "¿Estic experimentant realment l’amor i la bellesa, o soc dins d'un espot televisiu?" Així és com em sentia. I com que ella volia tornar a Anglaterra i jo volia fotre el camp... A més, amb la Guerra del Vietnam i tot plegat, era l’hora de marxar.

Anys després va renunciar a la nacionalitat dels Estats Units.

— Això va ser el 2006, perquè feia anys que vivia a Anglaterra però continuava pagant molts impostos als Estats Units, era ridícul. Per renunciar a la nacionalitat els Estats Units em van tenir a prova durant deu anys, i no podia passar més de trenta dies a l’any al meu país natal. La meva dona i els fills hi podien anar tant com volguessin, però. La ironia és que una setmana després de renunciar-hi em van trucar de Hollywood oferint-me un projecte molt bo, però no hi havia manera de fer-lo allà, així que vaig haver de rodar dues altres pel·lícules al Canadà. I quan vaig deixar d’estar a prova als Estats Units, va arribar el Brexit i vaig deixar de formar part d’Europa. T’has de fotre.

Vostè no ha dirigit mai films autobiogràfics, però si en dirigís un sobre un nen de Minneapolis que acaba formant part del grup de comèdia més important de la història i convertint-se en un dels grans directors de cinema fantàstic, quina seria la primera escena?

— Seria un nen enfilant-se a un arbre i construint-hi un petit niu. És el que jo feia de nen. Tot el que va arribar després va ser una sorpresa. No hi havia cap intenció de fer carrera, no planifico el que faré. Tot plegat podria haver sigut un desastre, però he tingut molta sort. Al capdavall, el meu pare va ser un fuster i la meva mare una verge... [Riu.] És com conèixer John Cleese a Nova York quan jo treballava a la revista Help!. Anys després, quan vaig anar a Londres, ell era una estrella a la televisió. I simplement li vaig trucar i li vaig dir: “John, vull treballar a la televisió”. I així va començar tot.

El servei postal britànic ha imprès fa poc segells en homenatge als esquetxos de Monty Python. Alguns haurien de ser patrimoni de la humanitat. Quin és el seu favorit?

— El que m’intriga més de tots, i que continua fent-me riure perquè és escandalós i horrible, és aquell en què el John arriba a una empresa fúnebre amb la seva mare en una bossa, indecís sobre la millor manera de desfer-se del cadàver, i al final decideix que la cuinarà i se la menjarà, però que si no li agrada li faran un forat a terra perquè la vomiti. Era terrible i ofensiu, però alhora tan divertit... M’encanta quan la comèdia i l’horror es troben. “Si no t’agrada o et sents una mica culpable, simplement vomita-la”. Era ultratjós, però ho vam fer. La BBC estava en xoc.

No m'estranya. Fa deu anys Variety va publicar per error el seu obituari. No tothom pot dir allò que “els rumors sobre la meva mort eren exagerats...”. Com s'ho va prendre?

— Em va semblar divertidíssim, va ser meravellós. Perquè, a més, l’obituari deia: “Terry Gilliam, dels Monty Python, mor a XXX”... que és una pel·lícula de Vin Diesel! Era la cosa més ridícula i divertida del món. La meva família no va pensar el mateix, perquè eren a França i, de sobte, uns veïns van aparèixer i van dir: “Oh, ho sentim molt”. I el meu fill era a la feina i el seu cap hi va anar i li va dir: “Em sap molt greu haver-te de dir que...” Va ser una situació molt incòmoda per a ells. El meu agent i el meu advocat volien posar una demanda a la revista, però jo pensava que era una estupidesa. Així que vaig escriure a l’editor de Variety i li vaig dir que el que podria alleugerir el dolor de la meva família potser seria una caixa de Château Margaux. I van dir que d’acord. No era una de les millors collites, però així i tot era Château Margaux. I encara el tinc. És un vi per a les ocasions especials. El vi de la meva crucifixió!

Si vostè mor abans que jo possiblement em tocarà escriure el seu obituari. Vol que hi posi alguna cosa en especial?

— [Riu.] No, pots copiar l’obituari de Variety, si vols. Tot i que era bastant dolent... tant com les seves crítiques de les meves pel·lícules!

Deu estar cansat que li preguntin quina pel·lícula seva li agrada més, però quina seria la favorita de totes les que no ha pogut fer?

— La que et deia abans que estic intentant fer amb Paramount. M'agradaria dirigir-la abans de morir. Es diu The defective detective (El detectiu defectuós) i hauria de ser la meva última pel·lícula. És sobre un policia de Nova York de mitjana edat a qui la vida ha tractat malament. Bàsicament, té una crisi nerviosa i acaba en un món infantil de fantasia on les regles no són les dels carrers de Nova York. Si un drac l’ataca i ell treu la pistola i li dispara al cap, el drac no mor, li creix un altre cap. El policia està atrapat en aquest món amb un nen que pensa que és idiota i que li diu: “El que necessites és una espasa”. Però li dona la branca d’un arbre, perquè així són les regles dels nens.

Realment sona com una pel·lícula de Terry Gilliam. Quin és el millor record que té relacionat amb el cinema?

— No sé si és el millor record, però diria que la primera vegada que vaig veure 2001. Una odissea de l'espai. Era monumental, ens vam quedar tots al·lucinats. Però la pel·lícula de Kubrick que em va inspirar més va ser Camins de glòria. Jo tenia 13 anys, i em va semblar increïble. I va fer que m'adonés que també es podien fer pel·lícules sobre la injustícia i els horrors de la guerra. Però el que més em va impactar és la velocitat amb què es movia la càmera per les trinxeres. Això ho vaig copiar a Brazil! Camins de glòria em va transformar. De sobte, les pel·lícules no eren sobre Dean Martin i Jerry Lewis fent el pallasso, també podien ser sobre coses importants.

I el pitjor record?

— Treballar amb el productor Paulo Branco a L’home que va matar el Quixot. He passat sis anys als tribunals per culpa seva, és un maleït psicòpata. Ell tenia una carrera interessant, feia bones pel·lícules amb directors portuguesos i espanyols. M’ho va prometre tot i no va aconseguir ni un cèntim. Els meus coproductors espanyols, Tornasol Films, es van arruïnar per culpa seva. I va fotre molt la pel·lícula. Jo n’estic molt orgullós, estimo el meu Quixot perquè el procés de rodar-la va ser genial. I vam tenir molta sort que ens rescatés una fada protectora.

Això també sona com una pel·lícula de Terry Gilliam.

— No, de debò. La meva filla va conèixer una dona italiana que havia viscut a Espanya, una ballarina de flamenc. De jove va tenir un afer d’una nit a Fuerteventura i es va quedar embarassada d’una nena. Però el pare, que era de família molt rica, no en va voler saber res. Durant deu anys, ella va lluitar perquè ell reconegués la filla, però res. Finalment, ell va morir i aquesta dona va aconseguir que exhumessin el cos per fer-li un test d’ADN, que va demostrar que era el pare. I com que era l’hereu de la fortuna de Ferrero Rocher, ara ho és la filla d’aquesta dona. No havia tingut diners mai, i ara en tenia, i molts. I com que havia seguit el meu llarg viatge amb el Quixot, les meves aventures i els meus problemes, va posar tres milions i mig sobre la taula. “Ara pots anar al ball, Terry”. Era una fada protectora, ni més ni menys.