“Pots fer un documental sobre la teva banda favorita i lluitar contra el feixisme al mateix temps”

Enviat especial a BerlínTé la seva lògica que si Alemanya acull el festival de heavy metal més important del món –el Wacken Festival, amb més de 200 bandes–, el gran festival de cinema del país sigui l’escenari escollit per estrenar el documental sobre heavy metal de la temporada. The ballad of Judas Priest, a més, té a favor seu un element molt apreciat a la Berlinale: la reivindicació queer a través de la figura del seu icònic cantant, Rob Halford, que va sortir de l’armari a finals dels 90 després de prop de tres dècades de silenci imposat sobre la seva orientació sexual.

Però els impulsors i codirectors del documental són l'antropòleg i documentalista Sam Dunn, autor del magnífic Metal: a headbanger’s journey, i el guitarrista de Rage Against the Machine, Tom Morello, que imprimeixen en el film la seva passió de fans de tota la vida de Judas Priest però també una reflexió sobre el context social en què neix la banda (les classes treballadores de les ciutats industrials de les Midlands angleses) i el seu paper fonamental en el sorgiment del heavy metal com a força musical, però també identitària i cultural.

La presència a la Berlinale de Morello, activista polític que sempre s’ha posicionat en favor de causes progressistes, tenia un interès afegit a causa de la polèmica que, arran d’una pregunta sobre la negativa del festival a condemnar el genocidi de Gaza, va encendre el president del jurat Wim Wenders al qüestionar la conveniència de barrejar cinema i política. El debat ha acabat esquitxant totes les converses sobre les pel·lícules. Aquest mateix diumenge, la directora del festival, Tricia Tuttle, ha emès un comunicat preocupada per les preguntes de la premsa als artistes sobre política. “Són criticats si no responen, però també si responen i no ens agrada el que diuen, o si no poden resumir qüestions complexes de manera breu quan els planten un micròfon davant”, diu Tuttle. “No s’hauria d’esperar que els artistes parlin sobre tots els temes polítics tret que ells vulguin”, afegia.

Per a Morello, tanmateix, barrejar art i política és el més natural del món. "Quin gran moment per viure, en què pots fer un documental sobre la teva banda favorita i lluitar contra el feixisme al mateix temps", ha dit abans de reivindicar la diversitat del públic dels concerts actuals de Judas Priest: "El 50% dels assistents són llatins, hi ha una pila de parelles gai i, sí, també algun paio gran com jo amb jaqueta de cuir, però la unitat i l'harmonia que hi ha en un concert de Judas Priest és el model que hauríem de seguir". Halford també s'ha mullat: "Per a mi seria impossible obviar les coses del món que em fan emprenyar i no incloure-les en una cançó. És el que he fet tota la vida. I cada vegada m'emprenyo més, sobretot pel que li passa a la meva gent en països com l'Iran o l'Aràbia Saudita".

The ballad of Judas Priest inclou entrevistes amb tots els membres de la banda, però també amb fans com Dave Grohl, Jack Black, Kirk Hammet o el mateix Ozzy Osbourne, veu dels altres pares del heavy metal, Black Sabbath, que va morir fa només uns mesos. I per no caure en l’abús de caps parlants, Morello reuneix un grup de músics molt diversos (ell mateix, Billy Corgan dels Smashing Pumpkins, Scott Ian d’Anthrax, Darryl Mcdaniels del grup de rap Run DMC o Lzzy Hale de Halestorn) per xerrar sobre la seva passió compartida per Judas Priest. La idea va ser, per descomptat, de Morello: “Soc músic, però també soc fan, i els fans quedem per beure i parlar sobre música”, ha explicat Morello. Engrescador i reflexiu, el documental passa revista a la trajectòria musical del grup, però també a la seva defensa del heavy metal davant dels atacs de la dreta cristiana als Estats Units dels 80 i a la importància de Judas Priest a l’hora de fixar l’estètica del gènere, molt influïda per la subcultura leather de la comunitat gai.

El retorn de Sandra Hüller

En competició oficial, l’estrena del drama històric Rose ha constatat la categoria d’estrella del cinema d’autor assolida per Sandra Huller, l’actriu que el 2023 va protagonitzar la pel·lícula que va guanyar la Palma d’Or (Anatomia d’una caiguda) i la pel·lícula que va guanyar l’Oscar al millor film internacional (La zona d’interès). Huller interpreta ara una dona que fa anys que es fa passar per home i que, després de servir a la Guerra dels Trenta Anys, usurpa la identitat d’un company mort i es presenta en una remota zona rural alemanya amb els documents que li permeten reclamar una granja abandonada. “No volia ser un home, només volia la llibertat que et proporciona portar pantalons”, explicarà més endavant el seu personatge, basat en un cas real que, com el de l’austríaca El bany del dimoni, mostra la rigidesa coercitiva dels rols de gènere en l’Europa central del segle XVII.

Ja des del seu títol, Rose renuncia a l’engany i opta per relatar la història amb una sobrietat només trencada per la innecessària veu en off omniscient. Amb la cara deformada per una ferida de guerra, Hüller captura en la seva interpretació tots els matisos de complexitat d’una dona que, gràcies a una disfressa, és capaç d’accedir a una vida autèntica, no subordinada en tots els aspectes als codis estrictes de la societat patriarcal. “Si la vida d’aquesta dona és una mentida, ni ho sé ni m’importa”, ha dit Hüller a la Berlinale per resumir com veu el personatge.