“Un creador té dret a inspirar-se en qui vulgui, però amb responsabilitat afectiva”

BarcelonaTreballar per primera vegada amb Pedro Almodóvar és sempre una fita per a qualsevol actor, un abans i un després que pot marcar una carrera. N’hi ha que ho viuen com una prova de foc, potser amb el record del tràngol de Jorge Sanz, que va ser acomiadat de Carne trémula (1997) després d’una setmana de rodatge perquè no es va entendre amb el manxec, que el va substituir per Liberto Rabal. Per a Victòria Luengo, el primer contacte amb el director va ser a La habitación de al lado; una bona experiència, explica, però de només dos dies de rodatge i un paper molt petit. “Sents una barreja de nervis, il·lusió, por i responsabilitat... Però en tan poc temps resulta tot difícil, perquè encara no coneixes l’equip ni el to de la pel·lícula i, a més, era un paper en anglès”.

A Amarga Navidad, que s’ha estrenat aquest cap de setmana, l’actriu repeteix amb Almodóvar, però amb un paper més sucós: una dona en crisi matrimonial, humiliada i plena de ràbia, que fuig a Lanzarote amb el seu fill i la seva millor amiga, la directora de culte que interpreta Bárbara Lennie. “És com si ara hagués rodat amb un altre director”, assegura Luengo. “Aquest cop he pogut aprofundir en l’estil del Pedro i comprendre una mica el seu llenguatge. Per tant, he gaudit més a l’hora de representar el que ell demana, que són coses molt precises, perquè estava més oberta i disponible”. I remata: “La relaxació és la mare de la interpretació”.

Qui sí que s’estrena amb Almodóvar a Amarga Navidad és Quim Gutiérrez. Hi fa un paper secundari: la parella més jove del director famós que interpreta Leonardo Sbaraglia, alter ego almodovarià en la línia de l’Antonio Banderas de Dolor y gloria. “Per una banda sempre vols un personatge més protagonista i complex, però de l’altra, quan és la teva primera vegada amb un director, ja et va bé que sigui un personatge més còmode i que no et quedis massa amb el cul a l’aire”, bromeja Gutiérrez, que s’ha pres l’experiència com una oportunitat per aprendre i observar en acció Almodóvar. L’actor i el director ja s’havien conegut en algun sopar, però el rodatge de la pel·lícula li ha permès observar un Almodóvar diferent. “He passat d’estar assegut amb un mite a gaudir del sentit de l’humor i lucidesa de la persona –diu Gutiérrez–. L’explicació que fa dels personatges és brillant, és molt culte i comparteix molta informació, tant sobre literatura i autoficció com sobre les seves ferides i traumes, que nodreixen la pel·lícula. I això el fa vulnerable, molt humà i entranyable”.

Un personatge humiliat i sense autoestima

El personatge d’Amarga Navidad li proporciona a Luengo l’oportunitat d’explorar nous registres. “Estic acostumada al fet que em donin personatges amb una autoestima i seguretat molt gran, a qui els costa molt mostrar-se vulnerables, però aquí el Pedro em va demanar que interpretés una dona amb la tensió baixa, trencada per dins, sense força de voluntat ni autoestima”, explica l’actriu, a qui el director manxec li repetia sovint “estàs drenada, vampiritzada”. Per col·locar aquestes emocions, Luengo li va proposar a Almodóvar que el personatge estigués sempre “molt construït”, de manera que, tot i estar a casa seva, anés sempre ben vestida i amb maquillatge “per mantenir una dignitat que és només una carcassa, perquè qualsevol persona que sent aquesta vergonya i ràbia el que vol és amagar-ho ben endins”.

Una de les escenes més emocionals de la pel·lícula és quan el personatge de Luengo i el de Lennie escolten una gravació de Chavela Vargas cantant gairebé sense veu La llorona i les dues amigues comencen a plorar. “El Pedro ens va demanar que no l’escoltéssim gaire a casa, perquè així aquell dia ens arribés des d’un lloc nou –recorda–. La Bárbara i jo ens vam mirar, ens vam agafar la mà i vam dir: «Som-hi, a veure què passa». Era bonic, perquè ella havia de connectar amb el dol de la seva mare des de la nostàlgia i la tristesa, i en el meu cas es tractava de connectar amb la ràbia més pura”. El resultat, diu, va ser “màgic” i l’equip de la pel·lícula va acabar aplaudint l’escena. “El que és preciós del cinema és que de vegades passen coses que no t’esperes i si les pots captar amb la càmera, queden per sempre”, reflexiona.

L'emotivitat d'aquesta escena dona més pes al conflicte que es desencadena més endavant entre els dos personatges quan la directora que interpreta Lennie comença a escriure un guió inspirat en els problemes de parella de la seva amiga. “Quan et sents perdut, et pot fer molt de mal que una amiga et digui a la cara veritats que no estàs preparada per escoltar”, assenyala Luengo. “La ruptura d’una amistat és una cosa de la qual se’n parla poc. En el cinema i la literatura tenim molt estudiades les ruptures de parella, però per a mi les amistats no estan en una jerarquia inferior a la parella”.

Els perills de l’autoficció

L’enfrontament entre Lennie i Luengo dona forma al conflicte central d’un film que aborda el dolor que els artistes poden causar a la gent que estimen quan s’inspiren en la vida real per fer les seves obres. És un tema que ressona en una filmografia amb tants elements autobiogràfics com la del manxec, i que connecta Amarga Navidad directament amb Dolor y gloria i La mala educación. Quim Gutiérrez, tanmateix, ha preferit no inspirar-se en l’univers personal d’Almodóvar per interpretar el seu personatge, que sembla inspirat en la relació que el director manxec té des de fa més de vint anys amb el fotògraf Fernando Iglesias Mas, que, de fet, realitza la foto fixa d'Amarga Navidad. “Jo em vaig marcar una línia vermella des del principi i en cap moment vaig preguntar a Almodóvar per la seva vida personal –diu l’actor–. I ell tampoc va dir res en concret més enllà de conceptes generals. Tractant-se d’autoficció i alter egos, que sigui el director qui decideixi fins on vol manifestar quin paper juga cadascú, està en el seu dret i crec que s’ha de ser respectuós”.

Luengo reconeix que ella s’ha inspirat algunes vegades en altres persones per a alguns treballs interpretatius, però amb l’avantatge que el seu procés és més interior i no exposa a ningú. “Ningú sap quines tecles he tocat ni en qui m’he fixat per arribar a on arribo –assegura–. Jo crec que qualsevol creador té dret a inspirar-se en qui vulgui, però amb responsabilitat afectiva cap a la gent que t’envolta i t’estima, sense fer mal i tenint respecte. En el fons és una qüestió d’intuïció: tu saps si fas mal o no quan t’inspires en algú. I un mateix s’ha de posar els límits, amb respecte i responsabilitat cap als altres”.