“Tenia atacs de pànic, no podia actuar”: parlen els protagonistes de l’experiència cinematogràfica més punyent de l’any

BarcelonaEl 29 de gener del 2024, el servei d’emergències de la Mitja Lluna Roja palestina va rebre la trucada de Layan Hamadeh, una noia de 15 anys molt alterada que assegurava que el cotxe amb què ella i la seva família fugien de la ciutat de Gaza havia estat atacat per l’exèrcit israelià, i que els pares i germans havien mort. “Ens estan disparant! Estem en un cotxe, i el tanc és al costat!”, es va sentir dir a la noia abans que una ràfega de trets en silenciés la veu. Quan els operadors de la Mitja Lluna Roja van trucar al mòbil, va contestar una nena de sis anys, Hind Rajab, cosina de la Layan, que també viatjava en el cotxe. Molt espantada, va explicar que tots els altres ocupants del cotxe eren morts: els seus tiets i els seus tres cosins. I va suplicar entre sanglots que la rescatessin: “Tinc molta por, per favor, veniu. Traieu-me d’aquí”. El 10 de febrer, després de la retirada de l’exèrcit israelià, la família de la Hind va poder entrar a la ciutat i trobar el cotxe amb els cadàvers de la nena i els seus tiets i cosins. Segons una investigació posterior, el vehicle havia rebut 355 impactes de bala.

La cineasta tunisiana Kaouther Ben Hania, que el 2011 va aconseguir la primera nominació a l’Oscar per a Tunísia amb L’home que va vendre la pell i el 2024 va repetir nominació amb el documental Les quatre filles, va escoltar un àudio de la trucada de la Hind i va sentir “una onada aclaparadora d’impotència i tristesa”. Després de parlar amb la mare de la Hind i d’escoltar la gravació de totes les trucades entre la Hind i la Mitja Lluna Roja –més de 70 minuts–, va començar a preparar una pel·lícula sobre els fets, però centrada en el servei d’emergències de la Mitja Lluna Roja i les hores d’ansietat, impotència i desesperació en què els voluntaris van moure cel i terra per intentar rescatar la Hind. Així, Ben Hania podia combinar el treball d’actors professionals recreant la feina dels voluntaris i, en una decisió que multiplica l’impacte emocional de la pel·lícula, introduir la veu real de la Hind, extreta de la gravació de la trucada. L’estratègia no és subtil, però sí extraordinàriament eficaç: com sentir el crit real de socors d’una nena sense que et trinxi el cor?

Premiada a la Mostra de Venècia amb el Gran Premi del Jurat i amb la nominació als Oscars a la butxaca, La voz de Hind s'estrena aquest divendres als cinemes. Saja Kilani i Motaz Malhees són els dos actors palestins que interpreten la Rana i l’Omar, els voluntaris que van atendre la trucada de la Hind. “Durant els assajos no vam sentir mai la veu real de la Hind –explicava Kilani a l’ARA durant el Festival de Sant Sebastià–. Jo n'havia sentit algun fragment, però la major part la vam escoltar per primer cop durant el rodatge. Així que les nostres reaccions són molt reals, perquè tot i conèixer el guió, una cosa és llegir-lo i una altra escoltar la gravació real”. Malhees assegura que, per a ell, escoltar la veu de la Hind va ser “com morir un miler de cops”. “El meu personatge rep primer la trucada de la Layan, que ja és molt dura, però quan sents una nena de sis anys pregant que la rescatin sents una ràbia que et fa explotar –afegeix–. Et sents impotent i penses en tots els nens de la teva família”.

Un rodatge ple d'amor i respecte

A l’actor no li costava posar-se en el lloc de la Hind: “Jo vaig créixer a Palestina i en algun moment vaig arribar a pensar que no me’n sortiria, que em matarien. Va anar de poc, de fet; qüestió de centímetres”. Malhees, que ha fet cinema i teatre als Estats Units, Europa i l'Orient Mitjà, considera que el seu treball a La voz de Hind és "l’experiència més dura" de la seva carrera. "Tenia atacs de pànic, no podia actuar –admet–. Sentia que el cor m’explotava, pensava que tenia un atac de cor. No ho hauria pogut suportar si no fos per l’energia de l’equip de la pel·lícula, pel gran amor i respecte per la història de la Hind que sentia tothom en el rodatge. És el que t’ajuda a canviar el xip i posar-te a actuar, la responsabilitat de compartir aquesta història".

Tots dos actors van conèixer els voluntaris que interpretaven per preparar el rodatge. A Kilani el que més la va impressionar de la Rana real quan va quedar amb ella és que seguia treballant per a la Mitja Lluna Roja. “Acabava de sortir d’un torn molt llarg –recorda l’actriu–. Després de tot el que va passar, seguia en actiu. Ajudar-me a preparar el paper reobria una ferida que no estava curada, però així i tot ho va fer. És molt generosa, una persona molt forta, i volia fer-li justícia al film”. La Rana també la va ajudar a trobar el seu espai interpretatiu. “Em va dir que escoltés la seva història però que no la copiés, i això em va permetre expressar-me a través del guió i que les meves reaccions fossin més reals”, apunta l’actriu. Malhees assegura que, arran del rodatge, ell i l’Omar són ara amics: “Per a mi és un heroi, el paio que rep les trucades de socors de tothom. És una feina molt, molt desagraïda”.

A Sant Sebastià, el dia abans de l'entrevista amb l'ARA, Malhees i Kilani van viure una situació que no s’havia vist mai al festival: després de la projecció de La veu de Hind, unes 10.000 persones es van concentrar a la sortida del Teatre Victoria Eugenia i els actors van encapçalar una marxa de rebuig pel genocidi de Gaza. “Va ser molt emocionant –diu Kilani–. Sabíem que hi havia una manifestació, però no pensàvem que tindria tant de suport”. “Esperàvem que hi hagués 70 o 80 persones, no 10.000 –afegeix Malhees–. I el millor de tot és que no vam sentir que la gent es compadís de nosaltres d’una manera paternalista, sinó que volien estar al nostre costat, compartir la nostra lluita”. I quan l’entrevista està tocant a la fi, demana fer un últim apunt: "Espanya és el país més valent de tot Occident, tant de bo el seu coratge inspirés la resta de països. La gent de Palestina està veient com us esteu comportant, i no ho oblidarà mai".