Willem Dafoe: “Els Estats Units han oblidat les lliçons de la Guerra del Vietnam”

BarcelonaWillem Dafoe (Appleton, 1955), el convidat estrella de l’edició del BCN Film Fest que arrenca aquest dijous als Cinemes Verdi, atén el grup de periodistes amb un somriure càlid que il·lumina el seu rostre angulós i expressiu, un dels més fascinants del cinema mundial. El anfitrión, la pel·lícula de Miguel Ángel Jiménez que presenta al festival, és una coproducció catalana amb repartiment internacional i filmada a Grècia en què l'actor nord-americà interpreta un poderós magnat grec amb negocis tèrbols que, a mitjans dels anys 70, reuneix família i amics a la seva illa privada per celebrar luxosament l’aniversari de la seva filla i planejar-li el futur, tant si ella vol com si no. “El problema de voler-ho controlar tot és que acaba destruint tot el que estima –apunta l'actor–. Sempre pensa en el seu passat, segurament perquè té orígens humils. Però el que el defineix és, sobretot, el poder i la pèrdua del seu fill”.

El personatge que interpreta a El anfitrión està obsessionat pel llegat. I vostè? Pensa en el llegat que deixarà com a actor?

— No, no m’importa el meu llegat ni vull pensar-hi. Et seré molt sincer: quan penso en les pel·lícules que he fet, de vegades em pregunto com ho he aconseguit. Sembla impossible. I no és falsa modèstia. Però vull continuar treballant molts anys, així que segueixo buscant-me problemes i reptes. No tinc temps per pensar en el futur i no tinc gens d'interès a contemplar el passat.

El magnat té negocis bruts al Sàhara en connivència amb les elits franquistes. Avui dia tenim líders que podrien ser font d’inspiració per donar forma a aquest personatge.

— Sí, els tinc molt presents. Però no cal buscar referents. És a dir, el personatge està clarament basat en un potentat grec fet a si mateix a l’estil d’Aristotelis Onassis. Però és només una connexió amb la realitat, jo no vaig inspirar-me mai en Onassis, no me n’hauria sortit. Avui dia pots mirar una pel·lícula i pensar: "Estic fart dels rics, em posen malalt". Però saps què? Hem de ser més llestos que els rics. Els rics i poderosos són els que governen el nostre món. Potser sempre ho han fet, però ara ho percebem de manera més intensa. Hi ha una mena de germandat de persones immensament riques que s’ha interessat per la política. El manual d’estil potser va començar amb Silvio Berlusconi, qui sap? “Aquest paio és un home de negocis exitós, fem que ens governi!” Mala idea. Necessitem líders morals.

De totes les pel·lícules en què ha participat, quina sent que el representa més?

— Sempre penso en una pel·lícula que potser no et sona, Possibilitat d’escapar (1992), de Paul Schrader. Jo no era aquell paio, però tenia la seva edat, vivia a Nova York, i m’hi sentia a prop en el sentit que, si la meva vida hagués sigut diferent, podria haver sigut ell. ¿Això fa que sigui un paper més important que d'altres? No necessàriament. Però hi penso. En qualsevol cas, el que importa de les pel·lícules que he fet no és que em representin a mi. No m’importa, jo no soc important. Si parlem de treball, el que vull és oblidar-me de mi mateix. Vull habitar els mons d’altres persones i pensar en altres maneres de ser. Això no vol dir que hi acabi vivint. Però el meu desig de fer-ho és el que puc oferir. De vegades fas pel·lícules ximples, de vegades pel·lícules importants. Sovint només fas pel·lícules que són una diversió. Cal tenir una dieta variada.

Susan Sarandon, amb qui justament va treballar a Possibilitat d’escapar, deia fa uns mesos a Barcelona que cada vegada és més difícil fer cinema polític, i que en realitat Hollywood no ha sigut mai polític. Vostè què en pensa?

— No ho sé, perquè no he fet mai una pel·lícula per expressar una opinió. Faig una pel·lícula per crear un món i habitar-lo. Potser els directors fan pel·lícules per expressar opinions, però no és la meva feina. Així que ignoro voluntàriament certs punts de vista. Per estar al costat del personatge, has de conèixer la seva experiència i no sortir-ne. Per això de vegades no llegeixes el llibre que adapta la pel·lícula que estàs fent, per no sortir del marc en què treballes. El pitjor que pots fer és assenyalar coses que no són a la pel·lícula. I això passa sovint amb els missatges de les pel·lícules.

Aquest any en fa quaranta de Platoon, el film que el va donar a conèixer entre el gran públic i que recordava una guerra injusta i cruel. Tanmateix, l'aniversari arriba amb els Estats Units enredats un altre cop en guerres injustes i cruels.

— Et diré una cosa sobre el que passa ara. Els Estats Units han oblidat les lliçons de la Guerra del Vietnam. També han oblidat altres guerres, però el Vietnam en particular. Ningú menciona la Guerra del Vietnam als Estats Units, ni els diaris ni a la televisió. Parlen de l'Iraq, de l'Afganistan... Són regions diferents, esclar, però és la mateixa situació: un país imposant la seva voluntat a un altre. I el més sorprenent de tot plegat és que ara som aliats. Van morir milions de persones a la guerra i els vietnamites ens han perdonat. No escupen als turistes americans que hi van de vacances. Sempre ha sigut així, oblidem massa fàcilment.

Com deia abans, la seva dieta és molt variada. Ha sigut Jesucrist, Van Gogh, Nosferatu, el Follet Verd... Com ha aconseguit interpretar personatges tan diferents?

— Perquè ningú se n'adona. Soc invisible. Estic fent broma, però és una mica cert. Durant més de trenta anys vaig treballar amb un grup de teatre, el Wooster Group, una petita companyia d'avantguarda. Amb el temps s'ha fet conegut, però al principi no érem ningú. I quan portava deu anys vaig començar a fer cinema. I juro per Déu que el públic de les meves pel·lícules no sabia res del Wooster Group, però el públic del Wooster Group no sabia que jo feia pel·lícules. Suposo que les meves eleccions són tan eclèctiques que els fans de Spiderman no saben res de les pel·lícules que faig amb Abel Ferrara, i els de Yorgos Lanthimos no coneixen les pel·lícules que he fet amb Walter Hill. Així que ningú m'encasella ni em diu “Has de fer això” o “No facis això altre”.

Parlant de teatre, des del 2025 dirigeix el departament de teatre de la Biennal de Venècia i fa unes setmanes, durant el Dia del Teatre, es va llegir a tots els teatres que el celebraven un missatge escrit per vostè. Es considera un actor de teatre que fa pel·lícules?

— Em considero simplement un actor.