La collita de més èxit de la història del curtmetratge català

Barcelona“Els curts em van salvar la vida”, assegura el cineasta barceloní Juanjo Giménez des de l’Hospital de la Vall d’Hebron, a punt de rebre l’alta després de patir una embòlia pulmonar. Però no es refereix a la seva situació actual, sinó a la que va viure el 2001 quan el seu primer llarg va tenir un resultat comercial discret i dirigir una altra pel·lícula semblava una missió impossible. Aleshores els curts li van permetre continuar sent director i expressar-se a través del cinema. Quinze anys després, en l’últim Festival de Canes, el seu curt Timecode es va endur la Palma d’Or després de superar els nou rivals seleccionats entre 5.008 aspirants. Ara, amb la Palma d’Or sota el braç, Giménez no descarta rodar un llarg en el futur, però té claríssim que no deixarà de dirigir curts. “M’hi sento molt més lliure que en el llarg, puc provar moltes més coses i experimentar”, assegura.

El triomf de Giménez és la punta de l’iceberg d’un panorama vibrant que en els últims temps no para de ser reconegut per festivals i acadèmies. Al gener el tarragoní José Luis Montesinos es va plantar a la final dels Premis del Cinema Europeu amb el curt El corredor. Poc després triomfava als Goya i es convertia en el primer curt que guanyava als premis de l’Acadèmia del Cine Espanyol, els Gaudí i els Forqué. Fa uns dies Clara Roquet recollia el premi al millor curt d’estudiant dels Estats Units -el projecte va néixer en un màster a Colúmbia-, que s’afegeix al de la Seminci de Valladolid i l’últim Gaudí. Un dels seus rivals als Gaudí, No me quites, de Laura Jou, va arrasar en l’últim Festival de Màlaga enduent-se els premis al millor curt, actriu (Laia Costa) i actor (Hammudi Al-Rahmoun Font).

L’èxit, tanmateix, no omple la butxaca dels directors. “Dels curts no es pot viure”, assegura Montesinos, que ja n’ha dirigit set i algun com La historia de siempre tan premiat com El corredor. “L’objectiu és recuperar la inversió i prou”. Giménez afegeix amb sorna que “ara ni tan sols es pot viure del llarg”. Les ajudes públiques, a més, han caigut en picat. I per arrodonir-ho, el curt es veu marginat per falta de representació davant les institucions. Per això fa poc va néixer l’Associació de la Indústria del Curtmetratge, que defensa els drets dels directors de curts. “Jo he trigat quatre anys a cobrar alguns premis i alguns encara no els he cobrat”, lamenta Giménez.

Malgrat tot, el curt continua sent la via d’accés a la indústria per a molts cineastes. “No sé si hauria dirigit un llarg si no fos pel meu primer curt, La última polaroid ”, explica Mar Coll. Consolidada com a cineasta -al setembre rodarà el seu tercer llarg a l’Argentina i està escrivint una sèrie per a televisió-, Coll no ha deixat de rodar curts. Fa uns anys va dirigir Amics per al festival Notodofilmfest i en l’últim Festival de Sitges va estrenar La inquilina. Defensa el curt com “un espai més creatiu” per a un cineasta i prefereix no posar barreres entre curts i llargs.

Des del punt de vista del productor, Sergi Moreno també reivindica el curt per exercitar l’ofici. “Vam proposar-li a la Clara que dirigís El adiós per veure si, a més de guionista, se sentia còmoda com a directora”, comenta. Ara Roquet prepara un segon curt, que rodarà al juliol. I per experimentar com a directora ho farà a partir d’un guió d’Eduard Solà. “Aquest cop volia treballar amb un altre guionista, però la història ve de mi -diu-. Vaig créixer en una masia de Vic envoltada d’animals on la meva germana i jo passàvem molt temps soles. Un món en realitat molt violent”.

Perquè el curt continuï sent un espai expressiu lliure de les exigències industrials dels llargs, Moreno reclama “més finestres d’exhibició” per al format. “Potser caldria un festival online potent, un Atlántida de curts”, apunta Giménez. Més enllà de plataformes digitals com Movistar Plus, portals com Filmin i els festivals especialitzats, els curts no es veuen gaire. Una excepció és el cicle D’elles, que porta al Verdi curts de directores: el 7 de juliol projectarà El adiós i la pel·lícula de Fernando Fernán Gómez El mundo sigue.

El cor trencat de Laia Costa

Un espai tancat, dos personatges i una única escena. L’argument també és senzill. Un home visita la seva exparella: per a ell tot s’ha acabat, però ella continua enamorada i el vol retenir com sigui. No me quites és el somni d’un productor i el malson d’una directora. Si els actors no rutllen, la patacada és apoteòsica. Però si en alguna cosa podia confiar Laura Jou és en la seva intuïció pel que fa als intèrprets. Formadora i coach d’actors en rodatges, ha treballat en dotzenes de projectes (tots els de J.A. Bayona, per exemple, que és productor artístic del curt) i feia anys que coneixia Laia Costa, la protagonista del curt. No me quites respon al seu desig de “passar a l’altre costat”. Escrit a partir d’una experiència dolorosa de separació,és el primer treball de Jou com a cineasta, però no serà l’últim.

El triomf del corredor de fons

L’origen d’El corredor està en el fracàs d’un projecte de llarg que Montesinos no va poder finançar. Però també en el fracàs dels protagonistes, que es retroben anys després d’haver coincidit en una fàbrica que va tancar. “Volia explicar una història sobre les segones oportunitats”, assegura el director del curt, que aborda la problemàtica de l’atur per explicar una història de supervivència i lluita. I ho fa amb el seu actor fetitxe, Miguel Ángel Jenner, amb qui ja havia treballat al també molt premiat La historia de siempre. Montesinos, creient en les segones oportunitats, ja treballa en dos projectes de llargmetratge. I no hi ha cap dubte que, com els seus personatges, tard o d’hora se’n sortirà.

La Mar Coll més juganera

Tot va començar amb un encàrrec de Movistar Plus. Mar Coll havia de dirigir un curt al voltant d’una premissa tecnològica, la que fos. I d’aquí va sorgir la idea de la inquilina d’una casa que interactua amb el curs online d’espanyol de la seva llogatera francesa. Si Tots volem el millor per a ella explorava la confusió d’identitat des d’un registre dramàtic, La inquilina ho fa a través de la comèdia d’equívocs, territori inèdit per a la directora. El tercer curt de Coll, amb una Clara Segura magnífica en el seu desconcert còmic, explora el desastre que de vegades provoquen les millors intencions. Jugant amb l’humor, el suspens i el drama, La inquilina té un toc de comèdia de Blake Edwards sense abandonar l’habilitat de la directora per a les atmosferes estranyes i la poètica de la incomoditat.

Una Palma d’Or catalana

Una jornada acaba i una altra comença en un pàrquing. S’intercanvien unes paraules, les justes. Però un dia ella descobreix la passió secreta de l’altre. Un vincle que els uneix i provoca un canvi radical en la seva relació. La idea de Timecode sorgeix de l’experiència de Juanjo Giménez, que fa molts anys, quan treballava per a una multinacional, va ser descobert per una companya mentre aprofitava les hores mortes de feina per escriure guions. Ella, però, s’ho va prendre pitjor que la protagonista de Timecode, a qui dóna vida la ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé, a la qual Jiménez va descobrir -juntament amb l’altre protagonista, Nicolás Riccini- veient un programa de dansa per televisió. El resultat és un exercici de realització poètic que el públic podrà veure a partir del 9 de setembre en sales: es projectarà abans de Cerca de tu casa, el musical sobre els desnonaments de Sílvia Pérez Cruz.

Més enllà de ‘10.000 km’

El primer curt de Clara Roquet comença allà on acaben moltes històries: l’endemà de la mort d’un dels protagonistes. Un personatge encara de cos present que El adiós ens mostra a través dels seus objectes i, sobretot, del dolor d’una altra dona, la minyona d’una casa burgesa, l’única que sembla sentir el dol per l’àvia de la família per a la qual treballa. A través de la seva fermesa i dignitat, però també de la tendresa amb què rellegeix les receptes d’una llibreta, El adiós posa de manifest la capacitat del cinema per evocar històries passades i personatges absents. La història va néixer en el cap de Roquet com un conte, però a la Universitat de Colúmbia es va convertir en guió i finalment en curt. Vam conèixer la directora com a guionista de 10.000 km, però ja és una de les grans promeses del nou cinema català.