Crítica de sèries

'Hollywood': la utopia simplista d'un Hollywood clàssic divers

La nova sèrie de Ryan Murphy és tòpica i plom com un discurs d'agraïment dels Oscars

'Hollywood'

De Ryan Murphy i Ian Brennan per a Netflix. En emissió a Netflix

En la biblioteca de tot cinèfil hi havia un lloc reservat a Hollywood Babilonia, els dos volums en què Kenneth Anger feia safareig dels escàndols i les dobles vides de la indústria del cinema nord-americà en la seva època daurada. A la sèrie Hollywood, Ryan Murphy i Ian Brennan parteixen d'una idea semblant, endinsar-se en la cara oculta de Los Angeles als anys quaranta, per imaginar una Meca del setè art en què la diversitat sexual i cultural no acaba bandejada i troba una representació justa en les pel·lícules.

Com en el llibre d'Anger, en l'obra de Murphy hi ha alhora una reivindicació d'un Hollywood gai i multicultural ocult de portes enfora i cert delit de sucar pa en els excessos. Però si el pioner del cinema queer exhibia en els seus llibres el vessant menys glamurós dels seus protagonistes amb certa crueltat, per al creador televisiu, en canvi, es tracta d' humanitzar aquell imaginari. I, de fet, Murphy i Brennan acaben convertint Hollywood en una ucronia utòpica en què un cineasta d'origen filipí roda una gran producció amb una actriu afroamericana a partir d'un guió escrit per un treballador sexual negre i gai.

Murphy i Brennan rescaten part de la història subterrània del Hollywood no heteronormatiu, el que poblaven figures com Billy Haines, Tallulah Bankhead, Hattie McDaniel, l'evocat Junior Durkin o les famoses festes a la piscina de George Cukor. També un jove Rock Hudson que queda caricaturitzat amb afecte però en excés com un actor de capacitats més que limitades. Els creadors televisius incorporen, a més, un personatge inspirat en Scotty Bowers, un dels proxenetes més famosos de l'ambient. Aquí és on comencen a patinar. La sèrie mostra com la majoria d'aspirants a actors, en aquest cas homes, que volien entrar en la indústria del cinema havien de passar pel peatge de la prostitució i/o l'abús. En l'era post Me Too es fa molt estrany que es banalitzi la depredació sexual institucionalitzada dins de la indústria de l'entreteniment i es personalitzi en un únic protagonista, l'agent que encarna Jim Parsons, allò problemàtic de tot plegat.

Els responsables de Glee també recorden la marginació que patien els intèrprets racialitzats, actrius com Anna May Wong per exemple (inoblidable al cantó de Marlene Dietrich a L'exprés de Xangai), que aquí cobra protagonisme juntament amb els personatges de ficció que tiren endavant el film abans esmentat. Imaginar un altre món possible forma part de qualsevol projecte polític amb vocació transformadora. Però el Hollywood divers de Murphy i Brennan es construeix a cop d'eslògans ensucrats, a cop de la bona voluntat d'uns milionaris (a favor, això sí, que qui engegui el canvi siguin tres dones d'edat avançada i un homosexual, una idea marca de la casa) i a cop d'un tot-és-possible de conte de fades que oblida les discriminacions estructurals. En cap cas es reivindica una lluita militant, de llarga durada i de base, i ni tan sols es recorda la caça de bruixes que van patir en aquell mateix moment els professionals d'esquerres.

Que l'episodi conclusiu discorri en gran part durant una cerimònia dels Oscars i encadeni un insuportable discurs lacrimogen d'agraïment rere l'altre resumeix molt bé el problema de la sèrie. Hollywood és un altre exemple del narcisisme de certa indústria del cinema encantada de conèixer-se que sobrevalora la seva capacitat de transgressió, atorga un estatus de lluita política a un discurs previsible en una gala del gremi i considera la fama la principal victòria.