Ozurie. Sentir-se dividit entre la vida que es té i la que es vol. Morii. El desig d'atrapar una experiència fugaç. Són les emocions que John Koenig va començar a traduir en paraules, primer com un joc a YouTube, i després, finalment, com un llibre. Diccionario de tristezas sin nombre (Capitan Swing), un recorregut per emocions a les quals Koenig defineix per primera vegada amb una paraula però també una invitació a jugar amb el llenguatge i a dessacralitzar-lo.
És agosarat, un diccionari.
— Va començar com una broma. Era dissabte molt tard, mirava els crèdits de Saturday Night Live. Tothom aplaudia i estava content, i jo em sentia molt trist.
Per què?
— No ho sabia. Vaig pensar que era una tristesa dominical estranya, i em va venir la paraula dimanché. Per fer un joc de paraules amb el diumenge en francès.
D’aquí a un diccionari…
— L’any 2006, quan estava a la universitat fent un poema, em va venir aquesta frase de “diccionari de tristeses sense nom”. Em va semblar poètic. Per què no tenim totes les paraules? I d’aquí ve la idea.
Per què són importants, les paraules?
— Quan aprens el nom d’un arbre o d’un ocell, comences a sentir que el coneixes, i que el pots seguir al llarg del temps. I això és el que he notat a la vida amb les emocions que no sabia descriure. Les entenem millor quan hi posen nom.
Com s’inventa una paraula?
— El primer és l’emoció. Per exemple, no sentir-te a casa enmig de la natura salvatge.
I el nom?
— A mi em va sonar a una cosa molsosa, a irlandès. I també em venia la imatge d’estar fora de lloc, a l’altra banda. Vaig buscar com es deia en irlandès “mur de jardí”. I vaig arribar a ballagàrraidh.
Alguna invenció preferida?
— Ambedo. Trànsit fugaç de lucidesa emocional. Em va costar molt, fins que vaig pensar en albedo.
Que és…
— En llatí, la capacitat d’una superfície de reflectir la llum. I ambedo és una mica això, absorbir la llum durant uns segons en què et sents viu i lúcid. Com pots veure, és un procés subjectiu.
Si inventes una paraula, és real?
— No existeix una paraula real. Ni les paraules són compartiments estancs que no podem canviar. El símbol més clar del que ens passa amb el llenguatge és OK.
Per què?
— Saps d'on ve OK? És l’expressió més utilitzada al món, però no és clar, l'origen. Alguns diuen que eren joves escrivint oll korrect, però hi ha altres teories. No és tan important l'origen, sinó que serveixin per descriure el món avui. Aleshores... mai saps què pot passar si n’inventes una.
Alguna teva s’utilitza?
— Sonder, per exemple, que és la consciència que tots tenim una història per explicar. L'he sentida. Recordo la primera vegada en un bar, i va ser molt estrany. I va canviar la meva actitud envers el llenguatge. Acostumem a veure les paraules com a sagrades, i no. Algun dia, algú les va inventar.
Però l’objectiu de les teves paraules és que s’utilitzin?
— No, no crec que això passi, jo les veig més aviat com un poema. I les paraules són títols que et fan pensar.
Dius: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”.
— Una frase de Wittgenstein. És molt certa. Una part de la mentalitat per escriure el llibre és que vaig néixer a Ginebra, on es parlen moltes llengües, i aprens paraules precioses en altres idiomes.
Alguna que t’agradi especialment?
— Ubuntu, que vol dir “soc perquè som”. Saber que hi ha gent amb una altra mirada, fa que la teva ment s’expandeixi. I si pots empènyer els límits del teu idioma, empenys els límits del teu món.
