Els dies bohemis i tràgics de Picasso i Casagemas al París del 1900

BarcelonaDesprés arribarien el mal d’amors i una mort tràgica, però durant un breu període, parafrasejant Hemingway, Pablo Picasso i Carles Casagemas van ser “molt pobres i molt feliços” a París. En el tombant del segle XIX al XX, els dos artistes eren joves i ambiciosos, amics inseparables a la recerca d’un estil. Van marxar d’una Barcelona que se’ls quedava petita a un París que, almenys a Casagemas, li aniria massa gran. En la novel·la gràfica La vida (Astiberri), Tyto Alba (Badalona, 1975) s’acosta en clau de ficció -molt documentada- a la relació entre Casagemas i Picasso, passant dels dies feliços a Barcelona, freqüentant bordells i reunint-se amb altres artistes a Els Quatre Gats, a la descoberta de París, l’esclat del desig i el turment de l’amor.

En l’origen del projecte, Alba apunta l’interès per la figura de Picasso i l’impacte de descobrir que el seu millor amic era català i es va suïcidar molt jove. “M’hi sento identificat, perquè a aquesta mateixa edat jo també vaig tenir algun amic íntim artista amb qui dibuixava i compartia inquietuds”, confessa el dibuixant. La vida retrata en dues grans vinyetes mudes el final de Casagemas: una per al tret fallit a la seva examant, la Germaine, i una per al tret amb què es perfora el cervell. “La vida de Casagemas va ser massa curta i la seva poca obra no em sembla que tingui gaire interès -opina Alba-. És trist que la seva mort sigui la part que cridi més l’atenció de la seva vida, però és així”.

Crisi i etapa blava

La mort violenta de Casagemas no tan sols va tallar d’arrel una carrera artística prometedora, sinó que va ser el detonant d’una crisi personal en Picasso que desembocaria en la seva etapa blava. “No tenir un estil concret era un maldecap per a Picasso -assenyala Alba-. El primer quadre de l’etapa blava i l’últim són retrats de Casagemas. És en aquest període que crea un estil, i ho remarca desesperadament pintant només amb colors blaus”. L’última obra d’aquesta etapa és precisament la que dóna títol al còmic, La vida, pintura enigmàtica que ha generat tot tipus d’interpretacions. “Al llarg del còmic hi ha claus per comprendre una mica el que pot haver portat a la realització del quadre -diu Alba-. Però tampoc era del tot la intenció, perquè no crec que Picasso volgués donar-li un significat profund i misteriós. De fet, a Picasso, el quadre no li va agradar mai”.

En l’apartat gràfic, Alba fa una exhibició de domini de la tècnica de l’aquarel·la, que atorga una dimensió i textura pictòrica al traç solt i lliure del dibuixant, que recorda el d’autors com Sfar i Blutch. “L’aquarel·la em semblava més propera als dibuixos que Picasso i Casagemas feien en aquella època -diu-. A part, ells es dedicaven sobretot a la il·lustració i els dibuixants que més admiraven i imitaven eren il·lustradors catalans de revistes i premsa d’aleshores que avui dia estan força oblidats tot i que tenien un nivell altíssim”.

Una curiositat de La vida és que arrenca a la ciutat natal d’Alba, Badalona, d’on també era originària la família de Casagemas. De fet, el nom del barri badaloní de Casagemas és en record de la família del pintor. Alba també introdueix l’anècdota d’una visita de Picasso i Casagemas al cementiri de Badalona, documentada per Palau i Fabre. “Per a mi era important, perquè em permetia veure’m reflectit en ells dos i així colar-hi anècdotes de la meva adolescència amb els meus amics”, explica Alba.