BarcelonaAsli Erdôgan (Istanbul, 1967) va entrar a la presó l'agost del 2016 acusada d'activitats terroristes. El seu crim van ser unes paraules al diari Ozgür Günden. Ara viu en un petit apartament berlinès i explica que fa mesos que no pot escriure perquè entra i surt de l'hospital amb molta freqüència per una malaltia. Escriure ha sigut sempre la seva gran passió. Va publicar el seu primer poema amb tan sols deu anys i va guanyar el seu primer premi literari el 1990. La seva obra ha sigut traduïda a 21 llengües, però El edificio de piedra (Armaenia) és el primer que es pot llegir en castellà. Abans de publicar a Ozgür Günden, va escriure del 1998 al 2000 a Radikal, on parlava de molts temes tabú i d'on finalment la van fer fora. Durant força temps ningú li va voler donar cap oportunitat a Turquia, sobretot després que una exparella seva publiqués un llibre donant detalls sobre la seva vida personal. Malgrat tot, a fora continuava rebent premis. Entre altres, ha sigut guardonada amb el Simon Beauvoir pour la Liberté des Femmes, la Medal of Chevalier des Arts et des Lettres i el Václav Havel. El 2005 la revista francesa Lire la va escollir com un dels 50 escriptors del futur.
Abans d'escriure treballava com a física nuclear. Què la va convertir en escriptora?
— Va ser una metamorfosi i crec que el procés va començar molt aviat sense que en fos gaire conscient. Com a física nuclear tenia una molt bona feina i treballava sis dies a la setmana, catorze hores cada dia. Malgrat aquestes jornades maratonianes, a la nit escrivia. Era una necessitat. Hi ha alguna ferida oberta en algun lloc i necessito escriure com necessito respirar.
Les veus que recull al seu llibre són majoritàriament femenines.
— Ser una dona és una gran oportunitat però també una limitació. Molts personatges femenins del llibre són rèpliques meves. Crec que la discriminació cap a les dones és la més antiga del món i m'agrada poder-los donar veu. No ha sigut fins que m'he fet gran, ara ja tinc més de 50 anys, que m'he adonat que bona part del meu patiment té l'origen en el fet que soc dona. A Turquia hi ha molta violència contra les dones i cada vegada és pitjor. La presó em va ajudar a ser conscient de la importància de la solidaritat femenina.
Com la van ajudar les altres dones a la presó?
— Soc filla única i vaig créixer molt sola. La relació amb la meva mare, fins a l'empresonament, era molt superficial. No tenia gaires amigues i, de sobte, convivia 24 hores al dia amb 22 dones més. Ho havia de compartir tot. Hi havia moments en què em sentia com si m'haguessin trencat. No soc una activista política ni cap heroïna, soc una escriptora que escrivia columnes en un diari. No estava preparada per a la presó i les dones que hi vaig trobar em van mantenir viva. Em van donar tota mena de suport quan em tancaven a la cel·la, m'enviaven menjar i aigua, em van ajudar quan em volia treure la vida. Crec que per primera vegada no em vaig sentir sola. Quasi totes les meves companyes de presó eren kurdes, presoneres polítiques, i vaig aprendre molt amb elles.
És una paradoxa, perquè L'edifici de pedra parla de la captivitat però el va escriure abans d'entrar a la presó. Ara que ha viscut l'experiència, escriuria un llibre molt diferent?
— Quan es va publicar el llibre a Turquia, fa onze anys, alguns em van criticar per parlar d'una cosa que no havia viscut, no havia estat torturada. Em van afectar força les crítiques i em vaig qüestionar si no estava utilitzant els traumes d'altres persones per fer poesia. Al llibre tot es va enfosquint i fent més abstracte. A la presó, al principi, vaig pensar que tot plegat no tenia res a veure amb el llibre, però a partir del tercer dia vaig començar a pensar que sí. I, amb els anys, vaig descobrir que la memòria té a veure amb l'edifici de pedra que descric al llibre.
De fet, el llibre parla molt dels traumes. ¿Com narra una cosa que molts ni s'atreveixen a verbalitzar?
— Crec que és important parlar-ne, donar veu a les víctimes. La història de la humanitat està plena de dolor, de separació, de pèrdua. La meva història personal és rica en traumes. Això m'ha fet sensible als traumes d'altra gent però també cega davant d'altres coses. Com la dona d'un dels meus llibres, que només tenia un ull perquè tan sols pot veure una part de la història.
¿El fet d'haver crescut en un país on l'estat ha exercit la repressió de manera freqüent l'ha marcat com escriptora?
— Els meus pares eren militants d'extrema esquerra, i el meu pare era molt actiu políticament i va ser arrestat. Quan tenia quatre anys [el 1960, el 1971 i el 1980 hi va haver cops d'estat a Turquia] me n'adonava de moltes coses i a aquella edat la paraula tortura ja es va infiltrar en els meus malsons. Quan em van empresonar no tenia por, és com si m'hagués prohibit a mi mateixa tenir-ne, però venia a la nit, en forma de malson. I després també he patit violència a la meva vida personal. El meu pare va començar a ser violent amb la meva mare després de les detencions. La por pot ser molt destructiva. Al llibre no hi ha descripcions de les tortures perquè pot ser molt pornogràfic i perquè el pitjor terror és quan ets al passadís, no quan entres a la cambra de tortura.
¿Quan va començar a escriure sobre els kurds o els armenis era conscient de les conseqüències que podia tenir?
— Crec que el meu crim va ser que no soc kurda i vaig donar suport als kurds. I ho vaig fer sent dona, cosa que encara ho fa pitjor. Era una petita columnista, una petita escriptora i tot i així era una amenaça.
Per què creu que el govern turc tem tant els escriptors?
— És pervers i arbitrari. Avui en dia a Turquia és molt fàcil acabar a la presó. Que algú s'enfadi és suficient per acabar passant la resta de la teva vida a la presó. Els professors, els periodistes, els advocats, els intel·lectuals, els metges, els cineastes... són a la presó o han marxat a l'exili. Milers d'estudiants són a la presó. Eliminen a tothom qui pot parlar. ¿I com et pots fer sentir a Turquia des d'un petit apartament berlinès? Han tallat la llengua a la ciutadania turca. El 8 de març era una gran festa a Turquia, i també és el meu aniversari, moltes dones sortien al carrer, és una manifestació totalment legal, però la mateixa nit del 8 de març la policia va irrompre a les cases de moltes dones. A Turquia s'han creuat totes les línies.