Una escriptora generosa

EscriptorAmb Joana Raspall ens deixa l'últim representant d'una generació extraordinària que, havent-se preparat a consciència per civilitzar i modernitzar aquest país de manera definitiva, es va veure escapçada bàrbarament per la inveterada estupidesa hispànica i condemnada a exercir clandestinament la seva generositat en una societat devastada. De Joana Raspall es pot dir, com d'altres companys seus, que ha viscut intensament per salvar-nos els mots del desastre.

Desconeixedora d'aquella vanitat tan habitual entre escriptors, ha escrit durant bona part de la seva vida per servir de manera desinteressada la seva comunitat: quan es va adonar, en temps difícils, que calien diccionaris especialitzats per facilitar l'ensenyament de la llengua, es va posar a compilar i redactar diccionaris; quan va comprendre que calien materials per fer reviure el teatre a les escoles, es va posar a escriure teatre per a infants; quan va creure que calia deixar testimoni del daltabaix de la guerra, va escriure novel·la; quan va poder comprovar que a les aules s'havia perdut l'ús habitual de la poesia, va començar a escriure poesies per a infants per fer escaleta entre Plou i fa sol i Sol, i de dol . I en tots aquests casos se'n va sortir d'una manera admirable, amb professionalitat i bon gust, com a bona deixebla de mestres tan excepcionals com Carles Riba, Jordi Rubió o Ferran Soldevila.

La bellesa en la vellesa

Tot i que no havia deixat mai de fer-ho, no va ser fins a les velleses, amb tantes missions complertes, que es va dedicar de ple a la poesia lírica, la seva producció més íntima, on ens ha llegat una obra d'allò més personal sobre l'experiència, concedida a molt pocs poetes, de l'extrema vellesa, recollida fa ben poc al volum Batec de paraules . Que la terra li sigui tan lleu com ella ho ha estat damunt la terra.