Primera gran sorpresa al Festival de Canes. Havent dirigit títols intel·ligents i sensibles com La banda de les noies o Tomboy, Céline Sciamma ja era una directora per tenir molt en compte, però pocs s’esperaven que el film que presentava ahir a la competició oficial fos una obra tan memorable i sublim on Sciamma abandona el realisme urbà dels seus anteriors treballs en favor d’un melodrama romàntic d’època que, de moment, s’ha situat com a favorit a la Palma d’Or juntament amb Dolor y gloria.

Portrait de la jeune fille en feu és una pel·lícula sobre la passió i la memòria però també una obra molt política i profundament feminista, segurament la pel·lícula sobre un amor lesbià que aclamaran els que van criticar La vida d’Adèle per un excés de mirada masculina. La història està narrada com un llarg flash-back recordat per una pintora, la Marianne (Noémie Merlant), que rep l’encàrrec de retratar l’Héloïse (Adèle Haenel), una jove de casa bona acabada de sortir del convent que la seva mare vol casar amb un noble italià. L’Héloïse s’oposa al casament i es nega a deixar-se pintar, perquè del quadre depèn el vistiplau del futur marit, de manera que la Marianne es fa passar per dama de companyia per observar-la i així pintar de memòria el retrat. I en aquest mirar-se i sentir-se mirada i en les hores que passa la Marianne intentant capturar la veritat i la bellesa de l’Héloïse les dones desenvolupen un llenguatge secret i una intimitat que s’aprecia en una pintura que va reflectint el magma emocional que bull dins dels personatges.

Al segle XVII, esclar, l’amor que senten està condemnat a ser un acte de resistència, i la pel·lícula també té alguna cosa de reacció contra la masculinitat habitual del cinema. En una mena d’inversió del test de Bechdel, els homes ocupen un espai insignificant al film: només hi ha un personatge masculí amb frase, un criat que diu simplement “Bon dia”. I entre les protagonistes i la minyona de la casa hi ha una fraternitat que està per damunt de les diferències de classe. Sciamma, a més, introdueix el tema de l’avortament amb una imatge tan xocant com bonica i, en una original deriva fantàstica del film, retrata la sororitat com un aquelarre de bruixes amables i pocions al·lucinògenes.

Dirigida amb gran elegància i finor per Sciamma, que mira sempre els personatges amb tendresa i cuina a foc lent l’atracció entre les protagonistes, la pel·lícula arriba a cotes molt altes d’intensitat gràcies al treball de Haenel i Merlant, lluminoses i emotives en un duel comparable al de Robert Pattinson i Willem Dafoe a The lighthouse. Haenel, a més, té un pla final de lluïment que la propulsa com a candidata al premi a la millor actriu. Les últimes escenes de Portrait de la jeune fille en feu, de fet, multipliquen el valor d’un film que, com diuen les protagonistes comentant el gest d’Orfeu quan mira enrere i condemna Eurídice, prefereix “l’amor dels poetes al dels amants”, és a dir, la veritat eterna del record indestructible.

Els Dardenne i la jihad

Els contes morals dels germans Dardenne sempre tenen un lloc assegurat a la competició de Canes i no acostumen a decebre. Le jeune Ahmed, presentada ahir, seria l’excepció a la regla. La pel·lícula s’endinsa en un tema tan delicat com el de la radicalització dels joves musulmans d’Europa a través de la història de l’Ahmed, un adolescent -fill de pare àrab i mare belga- que fa uns mesos encara jugava als videojocs com un nen qualsevol però ara ha convertit la religió en el centre absolut de la seva vida, fins al punt de recriminar-li a la seva mare que begui i de retirar-li el salut a la seva mestra “perquè un home musulmà no encaixa la mà amb les dones”. Al darrere d’aquesta evolució hi ha la mort d’un cosí que lluitava pel Daeix i les lliçons d’un imam extremista per qui el noi sent una devoció cega.

Els Dardenne segueixen el noi com fan amb tots els seus personatges, des d’un realisme proper, observant el seus actes amb una càmera que no jutja però tampoc sembla voler entendre els perquès del seu fanatisme més enllà d’insinuar un trastorn a través de la manera compulsiva com fa les ablucions d’abans de pregar. L’Ahmed, a més, és un adolescent amb cara de nen i gestualitat infantil, un aspecte d’innocència que fa encara més xocant una acció violenta que comet contra la seva mestra, a qui l’imam retreu que doni classes d’àrab modern. La deriva posterior del noi no ofereix claus per analitzar el seu comportament ni una proposta estètica per justificar la pel·lícula, una de les més planes i fredes dels directors. I costa d’encaixar el gir final si no és com un intent fallit d’evocar la poètica redemptora bressoniana.

És significatiu que, fins ara, les pitjors pel·lícules de la competició oficial hagin sigut la dels Dardenne, la de Ken Loach i la de Terrence Malick, quatre directors que sumen cinc Palmes d’Or. El festival hauria de replantejar-se la fe cega en alguns directors i renovar amb urgència la seva vella guàrdia.

Maradona contra Diego

Després de convertir la vida d’Amy Winehouse i Ayrton Senna en documentals d’èxit, Asif Kapadia ho torna a intentar amb la de Maradona en un documental que se centra en els anys del jugador a Nàpols. L’estil és el mateix: imatges d’arxiu a les quals superposa l’àudio d’entrevistes actuals. El resultat, desigual: Diego Maradona retrata la grandesa del jugador i la caiguda del mite, però sobretot la dualitat d’un home dividit en dos: el Diego, el noi encantador amb un gran talent, i Maradona, el personatge del qual acaba sent víctima. Es parla de les drogues, dels vincles amb la Camorra, dels fills il·legítims i de la relació d’amor-odi amb els tifosis, però falten novetats: Kapadia es limita a refrescar la biografia ja coneguda per tothom.