Cultura 05/02/2016

El futur de la 'generació Gaudí'

Els premis de l’Acadèmia impulsen la carrera dels directors debutants i obren portes de la indústria

Xavi Serra

7 min

El director Kike Maíllo al rodatge de 'Toro' / ACN

BarcelonaEn l’última edició dels Gaudí, el premi a la millor pel·lícula va ser per a una opera prima, El camí més llarg per tornar a casa, de Sergi Pérez. Però que l’Acadèmia del cinema català premiï una opera prima no és cap notícia. Al llarg de les seves vuit edicions, el Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana ja se l’han emportat quatre obres de debutants: Tres dies amb la família, de Mar Coll; Eva, de Kike Maíllo; La plaga, de Neus Ballús, i el film de Pérez. I l’any passat, el Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana va ser per a 10.000 km, de Carlos Marques-Marcet, un altre debut. En els Goya, l’opera prima guanyadora més recent és El bola, de l’any 2000. Per compensar, els cineastes debutants tenen la seva pròpia categoria: el Goya al millor director novell.

L’humanisme agredolç de Cesc Gay triomfa als Gaudí 2016: tots els premisLa conclusió més fàcil seria que els acadèmics catalans tenen predilecció pel nou talent, però també que el cinema català dels últims anys ha produït un gran nombre de veus emergents. Una generació Gaudí de directors en la trentena -Maíllo és el més gran i acaba de fer els 40 anys- que han vist el seu talent reconegut tant a casa com a l’estranger. Però, què ha significat per a ells guanyar un Gaudí? Més enllà dels aplaudiments, ¿en què es tradueix endur-se a casa l’estatueta?

De què serveix un premi?

Tots els guanyadors coincideixen que, de cara a la taquilla, els Gaudí tenen una incidència escassa, tot i que sempre hi ha algun cinema que s’anima a repescar el vencedor. La cosa canvia si parlem de la capacitat dels premis per potenciar la carrera dels guanyadors. Sergi Moreno, productor de 10.000 km, creu que el Gaudí va ser essencial perquè tirés endavant el següent projecte de Carlos Marques-Marcet, el telefilm 13 dies d’octubre, que diumenge es va emportar el Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió. “Però també va ser molt important perquè ens deixessin fer-la a la nostra manera -afegeix Moreno-. No era un telefilm típic, però si a TV3 van confiar en nosaltres va ser, en part, perquè el Gaudí i els altres premis ens van fer guanyar crèdit”.

Mar Coll també creu que el triomf va ajudar a finançar la seva segona pel·lícula, Tots volem el millor per a ella, que va comptar amb l’ajuda de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i de TV3. “Jo crec que potser no s’hauria entès que després de guanyar als Gaudí no s’apostés per la pel·lícula des de les institucions catalanes”, opina la directora. Per a Neus Ballús, els Gaudí serveixen sobretot perquè el públic s’assabenti de l’existència de projectes de naturalesa petita. Després de triomfar a la gala, La plaga es va reestrenar als Boliche i, cada dijous, ella i altres membres de l’equip van anar-hi per presentar-la davant un públic nombrós. Per a ella, els premis no es van traduir en una pluja d’ofertes per finançar futurs projectes. “En el nostre cas, també influeix el moment de crisi que ens va tocar -diu Ballús-. En una altra època hauria sigut molt diferent”.

Arribin o no les ofertes, el que és evident és que els Gaudí com a mínim obren algunes portes i fan que la persona que l’obre et rebi amb un somriure. “Els premis et donen un vernís que et fa semblar més apte per dirigir un projecte. I la gent té més ganes d’asseure’s a escoltar-te i que els expliquis què vols fer”, apunta Kike Maíllo. Però el director d’ Eva és la prova que guanyar el Gaudí no garanteix el suport de les institucions catalanes. El seu pròxim treball, el thriller d’acció Toro, no ha sigut produït amb l’ajut de l’ICEC ni de TV3. “Al final, guanyis els premis que guanyis, cada projecte es valora amb uns criteris que són iguals per a tothom, i el teu no sempre hi encaixa -opina Maíllo-. Els premis obren portes, però no el calaix dels xecs, i així ha de ser, perquè són diners públics”.

“Guanyar la Champions’”

Però com apunta Sergi Moreno, en el cas dels nous directors un Gaudí aporta beneficis intangibles: “En l’àmbit personal també són importants. Molts debutants porten una pila d’anys intentant aixecar un projecte en el qual no cobra ningú. És fàcil que la família no ho entengui i pateixi. Un reconeixement com el dels Gaudí ho posa tot al seu lloc i fa que se sentin molt orgullosos de tu”. Per a Marcel Barrena, que el 2011 es va endur el Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió amb Quatre estacions, aquell premi “va ser com guanyar la Champions”. El 2014 tornaria a guanyar el Gaudí pel documental Món petit i es faria un tip de recollir premis per tot el món, però ell encara recorda el primer Gaudí com el més important. “Va ser màgic. Quatre estacions era un projecte fet amb molts pocs recursos, gairebé entre amics i familiars. És el premi que m’ha fet més feliç a la vida i em va donar forces per treballar en Món petit”. Posteriorment, l’èxit del documental va ajudar Barrena a finançar la pel·lícula que començarà a rodar la setmana que ve, Cien metros : “És un drama amb tocs de comèdia sobre un malalt d’esclerosi múltiple a qui el metge pronostica que al cap d’un any no podrà caminar més de cent metres. I ell es revela contra la malaltia i es proposa córrer un Ironman, la prova més dura del món”. Dani Rovira, en el seu primer rol dramàtic, liderarà un repartiment en què també figuren Karra Elejalde, David Verdaguer, Clara Segura i Maria de Medeiros.

Barrena no és l’únic que està enfeinat amb nous projectes. Marques-Marcet rodarà aquesta tardor a Londres Don’t fuck around with love, que tornarà a reunir els dos protagonistes de 10.000 km, Natalia Tena i David Verdaguer, en una comèdia dramàtica que parla sobre els nous models de famílies no convencionals formades per amics. Mar Coll marxarà a l’Argentina aquest estiu per rodar la seva tercera pel·lícula a partir del guió d’una de les actrius de Tots volem el millor per a ella, Valeria Bertuccelli, que serà la protagonista del film; és la primera història que dirigirà sense haver-la escrit, però assegura que està molt connectada amb les preocupacions i el to de les seves pel·lícules anteriors. Coll també treballa amb Diego Vela i la seva guionista habitual, Valentina Viso, en una minisèrie per a la plataforma digital Movistar Plus, que per cert també produirà una sèrie a Cesc Gay. Però el primer a estrenar de la generació Gaudí serà Kike Maíllo, que el 22 d’abril inaugurarà el Festival de Màlaga amb Toro ambientada en una Costa del Sol tèrbola i fosca. Neus Ballús prepara dos projectes: una ficció sobre una família catalana que es trasllada a viure al Senegal i un altre projecte més petit i a l’estil de La plaga (“però en un registre més pròxim a la comèdia”, diu la directora) protagonitzat per dos lampistes; el primer encara ha de tancar el finançament però el segon es podria rodar aquest any.

Intersexualitat i feminisme kurd

Però els triomfadors de l’última edició tampoc es quedaran de braços plegats: Clara Roquet, que es va endur el Gaudí al millor curt per El adiós -i l’any passat el de guió per 10.000 km - ja es prepara per dirigir un altre curt que, curiosament, ha escrit Edu Solà (guionista de Barcelona nit d’hivern ) basant-se en una anècdota personal de la directora i protagonitzada per dues nenes de 10 i 14 anys respectivament. Roquet també està escrivint el guió de la pròxima pel·lícula de Jaime Rosales, però té prohibit parlar-ne. Per la seva banda, Sergi Pérez vol que la seva segona pel·lícula tingui el mateix títol que la primera (El camí més llarg per tornar a casa, vol. 2) i el mateix actor, Borja Espinosa. Però no seria una continuació, sinó una història diferent (novament amb el leitmotiv del retorn a casa) en què Espinosa interpretaria un altre personatge i que reflexionaria sobre la intersexualitat i l’hermafroditisme. Pérez, a més, s’està plantejant que totes les seves pel·lícules tinguin per títol El camí més llarg per tornar a casa. “Potser així la gent s’aprèn d’una vegada el títol”, bromeja. Per tirar endavant el projecte comptarà amb l’ajuda de la productora d’Isabel Coixet, Miss Wasabi.

Per acabar, Alba Sotorra, que diumenge es va endur el Gaudí al millor documental per Game over, està rodant un nou documental sobre un grup de lluitadores kurdes que està combatent l’Estat Islàmic a Síria. “És un exercit de feministes radicals que han vist en la guerra l’única forma d’alliberar-se, de tenir veu i vot, de defensar-se de les agressions”, explica Sotorra. I en paral·lel, Sotorra també prepara amb l’escriptora Maria Llopis un documental sobre postporno i el concepte de part orgàsmic.

QUI ÉS QUI