El futur ja és aquí i el CCCB l’interroga

Barcelona“El futur no és un lloc, sinó un viatge”, diu la noruega Cathrine Kramer, comissària executiva de l’exposició +Humans,que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 10 d’abril. La mostra, que segueix la línia iniciada pel centre amb Big Bang Data i que seguirà amb una altra sobre el canvi climàtic, parteix de la intersecció entre art i ciència per explorar el futur de l’espècie humana. És un viatge sense certeses però amb molts camins oberts, alguns d’esperançadors -com l’aplicació de la tecnologia per millorar les condicions de vida- i d’altres d’inquietants -com alguns usos derivats de l’enginyeria genètica-. “El canvi tecnològic és inevitable, però el canvi per si sol no implica progrés o millora”, adverteix Kramer, que va treballar en la concepció de +Humans a la Science Gallery de Dublín.

L’exposició, tot i tenir un caràcter especulatiu, no és ni una galeria utòpica sobre el futur ni una fosca distopia intel·lectual, sinó una trepidant successió d’interrogants formulats alhora des de l’art, les humanitats i la ciència sobre qui som, qui serem, quina serà la nostra relació amb el medi ambient i quina és la nostra responsabilitat en la configuració del futur.

Adaptar-se al medi ambient

Aquestes qüestions van sorgint a mesura que el visitant s’endinsa en els quatre àmbits d’una mostra que combina el material purament expositiu, com la pintura La caiguda d’Ícar de Jacob Peter Gowy o un recull d’organismes postnaturals (creats al laboratori), amb instal·lacions interactives com La màquina de ser un altre de To Be Another Lab, que explora els límits de la realitat virtual, o el Casc desaccelerador de Lorenz Potthast, que permet que l’usuari percebi el món a càmera lenta, precisament per aconseguir una percepció personalitzada del temps al marge del relat uniformador. També hi ha elements audiovisuals com la performance Retalleu per la línia, en què Regina José Galindo demana a un cirurgia plàstic que li marqui al cos les zones on faria modificacions quirúrgiques per obtenir “el cos femení perfecte” segons els cànons occidentals. I entre les propostes amb més consciència mediambiental hi ha L’increïble home minvant, d’Arne Hendriks, un projecte de disseny especulatiu el propòsit del qual és reduir la mida de l’espècie humana a una alçada de 50 cm perquè ens adaptem millor a un planeta on els recursos cada vegada són més escassos.

Com diu Kramer citant l’escriptor de ciència-ficció William Gibson, “el futur ja és aquí, però el problema és que esta distribuït de manera molt desigual”. ¿La ciència perpetuarà relacions de dominació o, al contrari, serà una eina socialitzadora? ¿Determinades tecnologies només les podran fer servir els privilegiats? Ricard Solé, cap del Laboratori de Sistemes Complexos de l’Icrea (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) i assessor de l’exposició, considera que ens trobem en “una cruïlla científica” i que cal “pensar molt bé el que fem”. “Les mateixes preguntes que es fan els artistes se les fan els científics”, diu Solé, que recorda que “moltes vegades la societat ha quedat al marge dels avenços científics”.

Replantejar les necessitats

“Com hem de definir el progrés? Hem de decidir com a individus i com a societat què volem acceptar i quins límits estem disposats a sobrepassar, quin ús hem de fer de les tecnologies -diu Kramer-. La majoria dels avenços del segle XX es mesuren per la seva velocitat i eficàcia (més ràpid, més bo, més fort), però l’efecte secundari és més grossos, més tristos i més esgotats. Potser el progrés hauria de ser més tou, més lent i més senzill, o més feliç i més saludable. Cal replantejar la definició de les nostres necessitats. Per què lluitem? Quin és el nostre ideal?”

L’exposició no contesta les preguntes, però sí que obre un diàleg molt profund. Ho fa sense forçar les coses, simplement endreçant un recorregut, el viatge cap al futur, que comença en l’àmbit expositiu anomenat Capacitats augmentades, i que aplega elements pensats per millorar les possibilitats de la ment i del cos. “Ja som cíborgs”, assegura Kramer. Ho som en la mesura que les pròtesis externes i les intervencions mèdiques modifiquen els cossos, ja sigui per millorar-los (les vàlvules cardíaques) o per convertir-los en objectes sotmesos a “exigències i convencions socials”.

Un cop visualitzat com la tecnologia entra en el cos i la ment, el següent pas de l’exposició és Trobar-se amb els altres. És a dir, de quina manera “les tecnologies emergents estan modificant la nostra manera de relacionar-nos amb els altres: familiars, companys de feina, animals de companyia” i fins i tot robots. En aquesta part de l’exposició és molt eloqüent la manera com Cao Fei despulla el sistema de producció capitalista: en el vídeo La utopia de qui? denuncia “un sistema que desitja màquines amb intel·ligència humana i éssers humans que actuïn com a màquines”.

El recorregut segueix en l’àmbit Dissenyant l’entorn, que mesura l’impacte dels humans en l’entorn: des de la manipulació genètica d’organismes fins a les conseqüències de la desaparició de les abelles. “Cal redissenyar l’entorn de manera més curosa”, diu Kramer. Finalment, +Humans, que té tot d’activitats complementàries, acaba amb La vida en els límits, un espai per reflexionar, per exemple, sobre el que pot comportar l’allargament de la vida fins als 150 anys i sobre qui tindrà la propietat dels materials genètics en un futur. Un altre interrogant molt pertinent.