Un gegant afable i modest
Traductor De Günter GrassAfinals de gener de 1992 tornava jo d’Alemanya, concretament d’un poblet de prop de Lübeck, anomenat Behlendorf, on Günter Grass tenia la casa prop d’un canal que el vent del nord arrissava la poca aigua que no s’havia glaçat. Hi havia anat amb traductors d’onze altres països i llengües per parlar de la traducció de la seva nova novel·la, la que en català s’havia de titular Mals averanys.
Es tractava d’una mena de seminari que va durar tres dies al seu taller, situat a la planta alta d’un cobert. De les nou del matí a les nou del vespre. Dinàvem allà mateix: un bufet fred. Sopàvem al menjador de casa seva i dormíem en un hotel dels voltants. Durant el sopar i la sobretaula, Günter Grass tenia interès a parlar amb els traductors de qüestions referides als seus països. Preocupat pel trànsit a les grans ciutats, a la novel·la parla dels taxis-bicicleta, em va dir, fent broma, si podia intervenir prop de Pujol i Maragall per implantar-los a Barcelona durant els Jocs Olímpics. Estava molt al cas de la política catalana i coneixia les confrontacions de la plaça de Sant Jaume de l’època. També va voler que li parlés de la situació del públic potencial en català i va demostrar que coneixia la polèmica lingüística a València, dient-me: “Què fa aquella gent?” No ho entenia. I em feia broma recordant tòpics sobre els catalans, com ara “Diuen que els catalans aneu sempre de cara a la pela”. O bé: “Per què no podeu veure els de Madrid?”
Ho recordo gràcies a l’entrevista que anys després em va fer Lluís Bonada a la revista El Temps, l’octubre de 1999, i ho esmento perquè és un dels aspectes de la personalitat de Günter Grass que més em va colpir. Des de casa nostra, el veia com un gegant de les lletres gairebé inaccessible. Jo ja havia traduït El timbal de llauna, un llibre que em va impressionar moltíssim (dit de passada, crec que és el millor que va escriure) i la perspectiva de conèixer-ne l’autor en persona gairebé m’esborronava. La realitat va ser molt diferent: un home afable, modest en el vestir i el menjar, fins i tot diria que en l’escriure, perquè en el seminari tenia al seu costat el Lektor, una mena de corrector i redactor, figura imprescindible a les editorials, l’entranyable Helmut Frielinghaus, que li corregia el manuscrit o li’n feia observacions, i ell les acceptava amb un posat com d’alumne que es veia agafat en una falta.
Aquesta cordialitat i humanitat el feia connectar amb els traductors en un pla d’igualtat. Deia que els traductors eren els seus millors lectors i els seus crítics “més exigents”. Per ell el traductor era un pont entre l’escriptor i el lector, un mitjancer que té la responsabilitat de transmetre a un grup de gent de llengua, cultura i mentalitat diferents uns pensaments i unes emocions escrits en la llengua de l’autor. Com va citar el periodista Jürgen Verdofsky del Frankfurter Rundschau : “[Els traductors] retreballen el llibre set o vuit vegades”.
Aquesta idea es va fer palesa acabada la trobada, durant el sopar de comiat. Tots els traductors estàvem convençuts que ens esperava una traducció molt diferent de totes les anteriors. Teníem la sensació, inspirada per Grass, que aquella novel·la també era una mica nostra. Havíem treballat intensament durant tres dies, cadascú amb una còpia del manuscrit. L’original encara no era a l’impremta. Ho va deixar molt clar: “Jo ja l’he acabada. Continueu-la vosaltres. Ara és vostra”. Una mica em semblava sentir aquell “Aneu i prediqueu”.
