Un gran Benet i Jornet per redescobrir
Toni Casares signa la direcció d'un muntatge que parla de la Transició des de la fantasia
Descripció d’un paisatge
Sala Beckett. Fins al 31 d’octubre
El teatre realista que Josep Maria Benet i Jornet conreava als anys setanta està lligat al context social i polític dels seus protagonistes. Però amb Descripció d’un paisatge, l’autor va fer una pirueta dramàtica tan atractiva com rica. En aquell temps Benet i Jornet estava capficat (li passava sovint) amb la diferència entre literatura dramàtica i espectacle –com ell mateix assenyala a les Notes al marge que prologuen l’edició de l’obra (Edicions 62, 1979)–. Es va proposar, doncs, escriure una obra sense cap acotació i aparentment allunyada de la realitat més pròxima, malgrat les ressonàncies amb el tràngol que travessava en aquells moments el país (la Transició).
És una obra referencialment inspirada en la venjança de l’Hècuba d’Eurípides i servida en forma de faula moral, com queda palès al final del text. La qualitat literària hi brilla tant com ara ho fa la precisa posada en escena de Toni Casares, que deixa circular molt bé el text i que hauria de tenir més sort que la que van assolir Joan Ollé i un grapat de grans intèrprets a l’estrena el 1979 al Teatre Romea.
Però, quin és aquest paisatge?
Doncs el paisatge imaginari d’un país àrab en què regna un sàtrapa i cruel emir que, convençut de la seva fortalesa, ha decidit obrir les portes als exiliats polítics de la revolució fracassada deu anys enrere. Les germanes Munàdil, Kàtila i Zahira tornen al país que van abandonar a correcuita després de la mort del seu pare, el cabdill de la revolució. I en porten una de cap.
Un funcionari, aquest sense nom, és el conductor i narrador del conte, abillat amb bombatxos i gorra fes com si sortís de Les mil i una nits, excel·lentment interpretat per Carles Martínez. Ell, juntament amb un magnífic emir d’Òscar Rabadan, la serventa de Fina Rius i el sinuós Rafiq de Pep Ferrer, dota la funció d’aquell punt de fantasia que valdria la pena que contaminés una mica altres interpretacions, ja que no en va l’autor deixa clar que el relat és com d’opereta. Cal destacar la solidesa i presència de Màrcia Cisteró i la bona dicció de Francesc Ferrer en un espai escènic (Closca) adequadament oníric i funcional.
