Grigory Sokolov, un pianista sense parió

BarcelonaGrigory Sokolov PALAU DE LA MÚSICA 28 DE FEBRER

Els moviments mil·limetrats, idèntics, en cada entrada i sortida, en cada salutació; la tènue llum de l’escenari; la interacció amb el públic, reduïda al mínim; impertorbable, per sort, davant els crits extemporanis d’algun espectador sobreexcitat: Grigory Sokolov va mantenir un cop més la seva personal litúrgia on l’únic que importa, com ha de ser, és la música, servida per un intèrpret d’una rara honestedat i intel·ligència. En una primera part sense concessions, ocupada per tres sonates de Haydn en tonalitats menors i interpretades sense pausa, Sokolov va desplegar una articulació d’una claredat astoradora. Cada tema, cada mordent, cada trinat, va ser exposat amb un puntillisme obsessiu, com si el formidable pianista rus volgués projectar sobre aquestes partitures un focus potent que il·luminés sense cap ombra tota la maquinària interna. Però un petit gir de frase aquí, un discret rubato allà, deixaven entreveure que, rere la cruesa expositiva, s’hi amagava l’emoció, per exemple, en els ecos prebeethovenians de la sonata Hob. XVI:32.

La paleta sonora es va eixamplar amb els quatre Impromptus D.935 de Schubert, amb Sokolov resseguint, sense necessitat d’inflar el discurs, el vagareig poètic del compositor austríac. La capacitat del pianista rus per diferenciar colors i atmosferes va ser admirable, no només en la tercera peça del cicle, amb les variacions sobre un tema prestat de Rosamunde, també en la generositat melòdica del número inicial. La grandesa de Sokolov va quedar compendiada en una de les sis propines, el Preludi op. 28 núm. 15 de Chopin: el lirisme pur com una deu del tema que emmarca la peça i el crescendo de la secció central, amb una tensió graduada fins al paroxisme, són una nova prova del gran art d’aquest músic sense parió.