Les guitarres acomiaden el PopArb

Arbúcies“El PopArb és un estat mental”, insistia dissabte Miquel Àngel Landete. El líder de Senior i el Cor Brutal va saber transmetre alegria en el comiat del festival d’Arbúcies. Altres músics van aprofitar les actuacions per recordar els bons moments d’aquests onze anys. The New Raemon, conscient de la importància que Mishima han tingut en el PopArb, fins i tot va fer una versió de L’estrany. Els mallorquins Da Souza van anar més lluny i van suggerir que s’endurien tot Arbúcies a l’illa peça a peça. “És que a Mallorca som de projectes faraònics”, va dir Lluís Cabot.

En general, tots els grups que van participar en la segona jornada del festival van homenatjar el PopArb amb concerts emocionants i sobretot participatius, i amb la guitarra elèctrica com a gran protagonista sonora. El pla consistia a engrescar la gent i a fer notar que de cap de les maneres allò seria un rèquiem, sinó una nit de festa. Aquest era el sentiment a primera hora, quan Camp David van obrir les actuacions al recinte de Can Cassó. El trio barceloní és la continuació de Los Carradine (ara sense Antonio Baños), i la seva proposta manté les mateixes constants vitals: pop ràpid que combina l’humor i la crítica política, i que no amaga les influències de Violent Femmes (en van versionar Blister in the sun ), Billy Bragg i el pop dels 60. Del vessant humorístic van tocar peces com una versió de Substitute, de The Who, amb la lletra canviada per explicar què senten els grups que “obren els festivals”, “el grau més baix de l’escala del rock”. La política va ser transversal, amb cites al 3%, i va tenir un caire arrauxat quan van tocar 1843, una cançó sobre la Revolta de la Jamància que el bateria del trio, Rafa Tapounet, va connectar amb el present. “Visca Grècia”, va cridar.

El jove ‘indie’ rock mallorquí

Uns referents ben diferents remenen Da Souza. El jove quartet mallorquí s’emmiralla en la part més sorollosa de l’ indie rock, i ho fa amb la solidesa instrumental que no tenien la majoria de grups espanyols dels 90. A més, són l’antítesi de les bandes que es miraven les sabates i defugien qualsevol acte comunicatiu. Da Souza miren el públic, xerren i tenen una ànima boletaire que els du a demanar la pau universal interpel·lant també “els àliens”. I no menys important és el seu cançoner, amb temes com Boca a boca, Toro Sentado i Aixopluc, unes meravelles de soroll melòdic.

Això sí, per a meravella el que van oferir Senior i el Cor Brutal i el nord-americà Eef Barzelay, líder de Clem Snide. “Farem cançonetes d’amor i revolució”, va advertir Miquel Àngel Landete abans d’interpretar Abans a duo de guitarres amb Barzelay. El públic, més nombrós que divendres (en total van passar unes 3.000 persones pel festival), va seguir la cançó en silenci, amarat de la càrrega emocional de Senior, i l’aplaudiment va ser un brogit quan va aparèixer tota la banda per contribuir al diàleg amb un Barzelay integrat en un projecte que connecta València i els Estats Units, amb el rock, el country i Neil Young com a mitjancers.

Bona part del repertori van ser cançons de Senior, com ara Tot els ianquis que vull (amb Barzelay cantant la tornada en valencià) i València, Califòrnia, i altres del nord-americà, com ara Caroleena, que el grup valencià havia versionat en disc amb el títol de Roselleta. Aquest viatge extraordinari per la vibrant poètica dels desposseïts va incloure també revisions d’anada i tornada: una versió en valencià de Ring of fire, de Johnny Cash, i una en anglès de la cançó tradicional valenciana Serra de Mariola, popularitzada per Paco Muñoz, que Barzelay va interpretar recordant l’esperit de Pete Seeger. Menys eufòrica va ser la resposta del públic amb CARLA, el projecte de l’osonenca Carla Serrat, basat en teclats i bateria i que busca la seva raó de ser en l’evocació. Tanmateix, va ser una bona oportunitat per descobrir el camí que intenta obrir.

Poc marge per a la descoberta hi havia amb The New Raemon. El públic, sobretot les primeres files, va reaccionar amb un crit d’aprovació cada vegada que identificava cançons com Por tradición i altres de més recents com Reina del Amazonas, interpretades amb precisió i convicció, deixant respirar els arranjaments del teclat de Marc Prats i prement l’accelerador elèctric en els crescendos. Com que divendres Ramón Rodríguez havia tocat el disc A propósito de Garfunkel (2008) en un dels concerts del 25è aniversari del segell BCore a l’Apolo, va aprofitar el PopArb per tocar cançons d’aquell debut com Hundir la flota i Fuera complejos, i va tancar l’actuació interpretant la peça que molts espectadors van estar reclamant: Tú, Garfunkel, encara avui bona síntesi de la gestió de l’èpica que fa The New Raemon. Per cert, el baixista de la banda, Miquel Sospedra, no va tocar aquesta cançó perquè havia de córrer cap a l’altre escenari, on tot seguit s’havia de posar a les ordres de Xarim Aresté.

L’ex Very Pomelo va obrir el xou amb A l’univers li sua, una de les joies del disc La rosada, punt de partida d’un xou volcànic. Al capdavant d’una banda que incloïa trompeta i trombó, Aresté va ser balcànic, rocker i funk, i va demostrar que se sentia molt a gust tocant amb la complicitat d’uns músics que el van seguir allà on fos, com si tot plegat formés part d’una jam session sense límits. Més problemes va tenir Le Petit Ramon per aconseguir que la seva actuació tingués continuïtat. La guitarra es desafinava cada dos per tres, i calia perdre massa temps entre cançó i cançó. “Va, Ramon, tira, que ja està afinada”, va cridar una espectadora que volia ballar sense interrupcions. A canvi, Ramon Faura, tot un xòuman de llengua ràpida, va amanir les pauses amb anècdotes de tota mena, abans de lliurar-se al frenesí de cançons com Oh, Mariluz! i Ara tot penja d’un fil.

Ni una pausa van concedir The Excitements en la canònica recreació del soul que va servir per tancar l’última edició del PopArb, en una jornada que també va oferir els tradicionals concerts al Prat Rodó (aquest any amb Leonmanso, The Seihos i Núria Graham) i a Can Torres, on Ferran Palau va enlluernar, amb el repertori dels seus discos al marge d’Anímic, un públic entre el qual hi havia Eef Barzelay.