Oksana Zabuljko: "Harari no tenia raó: els ucraïnesos voldríem morir-nos d'avorriment"

BarcelonaOksana Zabuljko (Lutsk,1960), filòsofa, novel·lista i assagista, és una de les autores vives més influents d'Ucraïna, i continua vivint a Kíiv. Ha escrit una trentena de llibres, però probablement no la coneixereu perquè entre les desenes de llengües a les quals s'ha traduït la seva obra no hi ha el català ni el castellà. És mordaç, directa i lúcida. Ha visitat Barcelona convidada pel CCCB.

Vostè diu que Occident no entén Rússia ni el putinisme. Per què?

— Tot va començar amb el meu article al suplement literari de The Times de l'abril del 2022, que van titular "Com llegir literatura russa després de Butxa", en referència a la ciutat ucraïnesa ocupada a l'inici de la invasió on es van descobrir les violacions i assassinats de civils comesos per les tropes russes. Va generar un terrabastall. El missatge era molt simple: com és possible que durant trenta anys a les universitats d'Europa i els Estats Units s'ha estudiat literatura russa sense veure el que passava a plena llum del dia? Durant vint anys, la literatura russa descrivia els guions d’una guerra futura contra Ucraïna i contra Europa. Centenars de títols. Fantasia històrica, revenja imperial, “revisió” de la història. Era explícit. Qualsevol que llegís en rus ho podia veure. I, mentrestant, el 2014, quan ja corria la sang al Donbàs, podies obrir un best-seller de Yuval Noah Harari en una llibreria europea i llegir que al segle XXI una persona tindria més probabilitats de morir d’avorriment que en una guerra. Jo encara em pregunto: on és el meu avorriment? Voldria morir-me d'avorriment. I amb tot això, la literatura ucraïnesa pràcticament no es tradueix. M'han dit que només hi ha 41 textos disponibles en castellà o català. Quaranta-un textos (no llibres) d’una de les grans literatures eslaves, amb mil anys d’història! La traducció depèn dels departaments acadèmics d'estudis eslaus. I els estudis eslaus eren, en la pràctica, estudis russos. Per això pregunto: per a què es pagava tota aquesta gent, si el feixisme creixia just al costat i ningú no en parlava?

La invasió a gran escala que Putin va engegar fa quatre anys no era, doncs, cap sorpresa?

— No. Això ha anat madurant durant trenta anys. Iuri Bezmenov, un agent que va desertar del KGB, va explicar molt clarament als anys vuitanta com funciona el mecanisme: primer, la desmoralització, que dura almenys una generació i ataca l’educació i els mitjans de comunicació. Després, la desestabilització, que afecta les finances i l’exèrcit. Després, la crisi, el desordre, allò que es presenta com una guerra civil. I, finalment, la normalització. Mirem el 2014: molts polítics occidentals deien que el que estava passant a Ucraïna era una guerra civil i no una invasió. Nosaltres vèiem russos sobre el terreny. Sabem distingir-los. Però era més còmode creure que era un problema intern. No és un "conflicte", és una invasió nua i crua, i sense cap justificació.

Una invasió que ha exposat la divisió europea.

— El Mur de Berlín encara existeix dins els nostres caps. Malgrat tots els esforços de la generació de Milan Kundera per introduir el concepte d’Europa Central, la noció d’Europa de l’Est persisteix. Kundera parlava d’una Europa segrestada. Però el mapa mental no ha canviat. Això es veu fins i tot en els mapes electorals d'Alemanya, amb el suport a AFD a l'Est. Aquestes divisions perduren. I el llenguatge és fonamental. He hagut de corregir moderadors que presentaven Ucraïna com una “antiga república soviètica”: Ucraïna té una llarga història abans de l'URSS i un procés polític propi des de 1991, però trenta anys després encara es veu així: aquestes estructures mentals persisteixen. Com va dir Vaira Vīķe-Freiberga, expresidenta de Letònia, als periodistes: no som una antiga república soviètica, som un país annexionat que va recuperar la independència. Tot comença amb les paraules!

S’equivoca Europa en la lectura de la seva pròpia història?

— El segle XX europeu comença el 1914 i encara no ha acabat. Un dia es descriurà com una guerra d’un segle. La Segona Guerra Mundial va ser el segon acte de la Primera. Es va aturar, però no se’n van resoldre les causes. Avui sentim el mateix llenguatge: “que s’aturi”, “sigui com sigui”. Però els greuges no resolts s’acumulen, fins que tornen a esclatar. Timothy Snyder va escriure sobre les “terres de sang” per explicar que la guerra a l’est d’Europa va ser molt diferent del que va viure Europa occidental. A l’est, la gent era presa com a ostatge, deportada, esclavitzada. Territoris sencers es van convertir en camps de mort entre dos règims totalitaris. La Tercera Guerra Mundial ja ha començat, encara que molts no ho vulguin veure. Els intel·lectuals sempre arriben una guerra tard. Llegim el present amb les categories de la guerra anterior.

Un dels seus últims llibres resumeix en 125.000 caràcters el que Europa ha passat per alt a Ucraïna. Ho pot sintetitzar?

— Cal remuntar-se al segle XVII, quan Kíiv era el centre espiritual del cristianisme oriental. Som hereus de la tradició bizantina, culturalment i espiritual. Som grecs, en definitiva. L’Hetmanat cosac tenia institucions pròpies. I és allà on hem de buscar les arrels de la democràcia ucraïnesa. Més endavant, les elits ucraïneses van ser absorbides per l’Imperi Rus. El decret d’Ems del 1876 va prohibir les publicacions i institucions en ucraïnès. Per modernitzar-te, havies de convertir-te en rus. Mantenir la identitat ucraïnesa volia dir viure en la marginalitat. El 1918 hi va haver la República Popular Ucraïnesa. Un altre engany. Després, Stalin. Després, l’Holodomor [la fam massiva provocada per l'estalinisme que va deixar milions de morts]. I el 1991 vam dir prou. I aquest “prou” és el que es veu avui en la resistència d’Ucraïna. No ha sorgit del no-res.

¿Hem passat de l'Europa que deia "mai més" a la que té por de la guerra?

— La por a la guerra és molt fàcil d’instrumentalitzar. Ens han ensenyat que no hi havia cap valor superior a la pau, mentre les grans potències s'han dedicat a fer guerres arreu. Però la guerra no la tries. Recordo un reel que va publicar un soldat ucraïnès al front, que havia capturat un presoner rus. Li cridava, amb moltes paraulotes: "Jo soc mestre. El que vull és ensenyar les criatures. Per què haig d'estar aquí lluitant contra vosaltres?". A tots els ucraïnesos ens ha passat el mateix: jo el 2021 estava escrivint una novel·la, que havia de ser la millor obra de la meva carrera. I Putin ho va interrompre. Ara em dedico a escriure coses que no voldria haver d'escriure, però és el que haig de fer. Com aquell home, que volia ser mestre i havia de fer de soldat.