Hipnòtica vetllada amb l’Alonzo King Lines Ballet
El coreògraf nord-americà tanca la Quinzena de Dansa Metropolitana amb dues peces captivadores
TerrassaSortim de LaFACT Cultural Terrassa amb la sensació d'irrealitat, d'hipnosi. Poesia, jazz, moviment, jocs de llums, cossos sinuosos, tècnica pura, tot es barreja en un cúmul de sensacions que t'atrapa. Així són les coreografies d'Alonzo King, un ballarí que ja fa quaranta anys va crear la seva pròpia companyia a Los Angeles, l’Alonzo King Lines Ballet, i des d'aleshores ha captivat el món amb un llenguatge propi basat en la dansa clàssica i les puntes, però jugant amb les formes geomètriques i una tècnica molt exigent que recorda una etapa de les obres de William Forsythe.
Diumenge va presentar dos dels seus últims treballs, tancant la Quinzena de Dansa Metropolitana. La dansa de King té alguna cosa de pictòrica. No és figurativa, però el fluir dels ballarins crea escenes estètiques que emocionen per la seva sensació de llibertat, perquè sense voler dir res específic diuen moltes coses. I és cada espectador qui ha de buscar dins seu què hi diu.
Tant The personal element com Azoth es mouen pels mateixos registres coreogràfics i musicals; això no obstant, mentre que la primera és més clàssica, tota puresa i harmonia, a la segona ens ofereix tots els elements necessaris per crear aquesta alquímia que comporta la paraula azoth, una fórmula oculta buscada pels antics alquimistes.
Duos complicadíssims i solos de qualitat
En totes dues peces King col·labora amb el compositor i pianista Jason Moran, que ofereix una música etèria i hipnòtica mentre els deu ballarins es desplacen per l’escenari amb una gran vitalitat que mai deixa de ser poètica en un treball coral de llenguatge neoclàssic i contemporani de grans salts, duos complicadíssims i solos de qualitat exquisida i impecable. Però a la segona hi afegeix llums quadrats que donen un ambient gairebé futurista, el saxo jazzístic de Charles Lloyd, passos de street dance i color en el vestuari.
A més, el coreògraf treballa amb ballarins de diferents disciplines i sap esprémer al màxim les seves capacitats tècniques i expressives, mostrant-ne la singularitat. En aquest sentit, tots amb una tècnica precisa, cal destacar el solo de Shuaib Elhassan convertit en rèptil de braços sinuosos i tors serpentejat i, sobre tots, la magnètica i meravellosa Adji Cissoko, que amb una extensió de cames sobrehumana i gairebé sempre levitant, va convertir-se en l’estrella indiscutible de la vetllada.
