La invasió d'Amèrica

"Els aborígens del Nou Món creien que els salvatges eren els espanyols"

Antonio Espino relata les misèries i els fracassos dels expedicionaris a Amèrica

BarcelonaEl 17 de juny de 1527 van salpar cinc naus amb 600 homes de Sanlúcar de Barrameda (Cadis) rumb al Nou Món. Deu anys després de l’inici d’aquella expedició, en van tornar tan sols quatre supervivents. Un d’ells era Álvar Núñez Cabeza de Vaca (1490-1559), que va poder escriure el relat d’aquell viatge de més d’una dècada: Naufragios. Va recórrer més de tres mil quilòmetres a peu o per la costa dels actuals estats de Florida, Alabama, Mississipi, Louisiana, Texas i els estats mexicans de Sinaloa, Chihuahua i Culiacán. Va ser una exploració tan deplorable i demencial que fins i tot hi va haver un episodi de canibalisme a l'illa que actualment es coneix com a Galveston (Texas).

"Els aborígens de la zona van quedar impactats pel salvatgisme d’aquells homes. Per a ells, els salvatges eren els espanyols", explica l’historiador Antonio Espino López (Còrdova, 1966). Especialista en la història de la guerra a l’Edat Moderna i en la invasió d’Amèrica, Espino acaba de publicar Exploradores del Nuevo Mundo (Arpa). "Acostumem a parlar de conqueridors, invasors, operacions militars... I no parlem tant de la primera aproximació al territori, dels que hi van anar i van fracassar", explica Espino.

Cargando
No hay anuncios

Els perills no venien tant pels aborígens com pel mateix territori. Quan les expedicions que venien de la península Ibèrica desembarcaven al Nou Món, no tenien una noció de l’extensió del territori i la planificació era molt complexa: moltes vegades es quedaven sense menjar i sense aigua. Patien atacs de tota mena d’animals, no tan sols ferotges i grans, com els caimans, sinó sobretot mosquits. "Hi havia esgotament, bogeria... Molts decidien deixar-se caure al costat del camí i allà es quedaven o s’endinsaven a la selva de manera voluntària i es perdien", assenyala Espino.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha cròniques terribles, i l’autor en recull alguns fragments al seu llibre. Pedro Serrano va sobreviure sol en una petita illa de l’arxipèlag de San Andrés, Providencia i Santa Catalina (Colòmbia) durant set anys eterns. Bàsicament es va alimentar de tortugues. Pedro de Mendoza va comandar una expedició de més de 2.000 persones que va arribar a Riu de la Plata el 6 de gener de 1536. El 2 de febrer va fundar Buenos Aires, que va fracassar com a colònia. Van aixecar un mur de més de 200 metres que havien de reconstruir quasi cada dia i no tenien pràcticament res. Van menjar-se rates, ratolins, escurçons... i fins i tot sabates. Van penjar tres homes que havien robat un cavall per menjar-se’l. El més terrible és que l’endemà aquells homes van aparèixer desmembrats perquè els expedicionaris passaven tanta fam que de nit algú se’ls havia menjat.  

Empesos per la cobdícia

Per què aventurar-se a travessar l’Atlàntic i endinsar-se en un territori absolutament desconegut? "A la majoria els movia la cobdícia. Hi havia sobretot joves, i molts eren petits nobles que no tenien herència i havien de buscar-se la vida. A vegades eren homes que havien combatut a la guerra de Flandes o a les guerres italianes. Per apuntar-se a una expedició, però, havien de tenir una mica de capital per pagar-se les dietes i les armes. A vegades, un capità podia prestar diners per aconseguir més gent", explica Espino. Alguns cronistes relaten que a vegades hi havia un cert engany i que es prometien grans botins i que tot seria fàcil. "També hi havia expedicionaris que es quedaven al Nou Món i intentaven diverses vegades trobar grans tresors en diferents expedicions". En altres casos, la cobdícia no tenia límits. Hernán Cortés no en va tenir prou amb la conquesta de l’imperi mexicà. "El seu fracàs més sonat va ser l’expedició a l’actual Hondures entre 1524 i 1526. Li van aconsellar anar per la ruta del Pacífic, però ell no en va fer cas i va agafar la ruta terrestre. Les dificultats van ser enormes, grans rius, la selva... I no va trobar cap gran ciutat ni tresors. Hi van morir moltíssims homes", explica Espino. 

Cargando
No hay anuncios

L’obtenció de riquesa va ser el motor que va impulsar moltes de les expedicions. L’afany de posseir, acumular i rapinyar. Ara bé, el camí per aconseguir-ho va ser molt tortuós. Hi va haver molt descontrol, ofuscació i bogeria. Hi va haver també molta violència entre els mateixos expedicionaris. Totes aquestes dificultats, segons Espino, van marcar l’actitud de molts d’aquests exploradors. "Es van transformar en éssers cruels i despietats. No podem generalitzar, però passar fam, set i malalties, i veure la mort de tants companys, durant mesos o anys, va fer que després no els frenés pràcticament res i encara menys la moral. Els supervivents moltes vegades no tenien cap escrúpol i no van dubtar a l’hora de ser cruels contra els aborígens. No pensaven retirar-se del territori i ho van deixar ben clar", afirma Espino.