Carlo Greppi: "Desmentir els polítics és la batalla més important que tenim ara els historiadors"
Historiador, autor d''històries que no fan la Història'
BarcelonaL'historiador italià Carlo Greppi (Torí, 1982) defensa que s'ha d'explicar una història molt més humana, farcida d'històries de vides comunes que poden revelar moltes coses que no trobem en la història oficial. De fet, Greppi ho va fer amb El hombre que salvó a Primo Levi (Crítica). A històries que no fan la Història (Eumo), traduïda al català per Eloi Creus, reflexiona sobre el poder que podem tenir perquè els fets tinguin un gir inesperat i alerta del perill d'un ús públic de la història amb una alta taxa de toxicitat ideològica.
Per què és tan important trobar el rastre de la història amb h minúscula?
— La història és la història de la humanitat, de tots els éssers humans. La història del poder és important perquè ens pot donar un escenari, però és molt arriscat oblidar la història de cadascú de nosaltres, no mirar des de baix. Si no ho fem, no podem entendre com som nosaltres.
Què pot aportar conèixer la història d’algú aparentment insignificant?
— Cada ésser humà pot tenir l’oportunitat d’influir en els fets. Pot fer-ho en les persecucions, en les guerres... Un individu té sempre la possibilitat de fer canviar el curs d’història. No crec que la història s’hagi d’explicar com un fet llunyà, que no té res a veure amb nosaltres, sense emocions ni significat.
Darrerament, veiem com la història s’utilitza des del poder i també des de l’extrema dreta i s’estén la sensació d’impotència davant les grans tragèdies.
— Et puc donar exemples espanyols de com persones sense poder han influït en la història. Ho expliquen molt bé, per exemple, Paco Roca i Rodrigo Terrasa a L'abisme de l'oblit, on els descendents de les víctimes del franquisme lluiten per obrir les fosses de Paterna, o a Los surcos del azar, amb la història dels republicans que van alliberar París l’agost de 1944. És la història d’antifeixistes arribats de diferents punts que van modificar el curs de la història. O el cas de Lorenzo Perrone, el paleta que va salvar Primo Levi.
I a qui li interessa que creiem que no podem fer res i que tot depèn dels altres?
— Al poder li interessa la història de les grans gestes, la majoria protagonitzades per homes: militars, polítics, homes amb poder econòmic. És una percepció de la història però també la transmissió d’un tipus de societat. Hi ha grups humans que han estat perseguits històricament, la història dels quals ha estat molt poc explicada. En canvi, hi ha grups de poder que tenen una història molt llarga i compten amb moltes fonts. S’han preocupat que sigui així per poder explicar la seva versió. El nostre deure, com a historiadors, és reequilibrar això.
Afirma que l’historiador hauria de deixar clara la seva posició ideològica o la seva postura respecte al subjecte del qual parla.
— Sí, crec que hauria de ser així per respecte al lector. I també hauria de detallar com fa la investigació, quines són les fonts, com arriba a una conclusió; compartir la informació i ser transparent amb les eines que utilitzes. És una manera de democratitzar el coneixement. No crec en una divisió entre els que saben i expliquen una història i els que no saben res i escolten. És una aventura compartida, i perquè sigui compartida s'ha de mostrar com funciona, i així el lector també pot ser crític.
Hi ha la percepció, potser errònia, que en el moment que obrim l’ordinador podem accedir a tot el coneixement. Tanmateix, hi ha molta opacitat i circulen moltes mentides que són inoculades en l’imaginari col·lectiu.
— Hi ha una part positiva, que és la democratització del coneixement, però sempre s’haurien de fer preguntes, com les cinc bàsiques del periodisme: qui, què, com, per què, quan. I qualsevol investigació s’hauria de vincular a fonts de coneixements que no són a internet: cartes, fotografies, testimonis... És molt preocupant que hi hagi qui creu que trobarà totes les respostes amb la IA. Hi ha moltíssima informació històrica que no és a internet.
Quin mal poden fer les mentides històriques que circulen actualment i quines li preocupen més?
— Les que em preocupen més són les dels polítics. A Itàlia, a Espanya, a Alemanya o a l'Argentina hi ha una extrema dreta que, amb les mentides històriques, ha aconseguit una fortuna política. És molt difícil i esgotador, però totes aquestes fal·làcies s’han de desmentir. Desmentir els polítics és la batalla més important que tenim ara els historiadors. Des de fa anys, hi ha una classe política que s’ha dedicat a desprestigiar els intel·lectuals, i una de les conseqüències és la pèrdua de credibilitat. Després de la llarga ofensiva antiintel·lectual, el ciutadà comú no té gaire confiança en les persones que estudien.
¿Creu, doncs, que la batalla més important dels historiadors és contra la classe política?
— Sí, un intel·lectual ha de criticar, discutir, defensar la realitat documentada i verificable, coses que sovint els polítics no tenen en compte. Diuen mentides sense problemes, a Itàlia se n’han explicat moltes sobre els partisans italians.
Com s’hauria d’ensenyar la història a les escoles perquè no fóssim tan crèduls amb les mentides?
— Conèixer bé la història fa que la població sigui més forta intel·lectualment parlant. Però no funciona si s'ensenya la història com una llista d’esdeveniments i personatges cèlebres. La història s’ha d’explicar amb una certa passió i documentar-la amb testimonis, fotografies, fonts... construir una narrativa.
¿Ha fet molt mal el paradigma victimista en els casos en què la història s’ha relatat des del punt de vista dels seus testimonis? ¿Hi ha hagut una "cacera" de carnets de víctima?
— A Itàlia s’ha acabat equiparant les víctimes reals, com els infants deportats a Auschwitz, amb els feixistes que van tenir un paper actiu en aquesta deportació i després van ser executats sense un procés judicial. Es pot parlar d’assassinat però no de víctimes, en aquest últim cas. És perillós barrejar-ho tot perquè al final no recordem què van fer sinó tan sols com van acabar morint. D'altra banda, un feixista matava perquè defensava un món excloent, racista, violent; un partisà defensava un món democràtic i no una societat oprimida, i és una diferència substancial.
¿I quin perill hi ha en equiparar les víctimes?