La 'Passionària de Nova Zelanda' obté per fi un passaport ple d'història i memòria

LondresMig segle després de la mort de Franco, la Passionària de Nova Zelanda ha aconseguit finalment el passaport espanyol. Dolores Ibárruri Hoy no té cap parentiu de sang amb la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), però d’alguna manera sí que n’és hereva per història i memòria familiar. No és de la conca minera de Gallarta, a Biscaia; ni tan sols de ben a prop. De fet, va néixer el 1963 pràcticament als antípodes: a Lower Hutt, a uns 14 quilòmetres de Wellington, la capital del país austral, on viu actualment.

Ella, la seva germana, Penny Hoy, i els dos fills d’aquesta –Robin i Zoe Franziska Mack– figuren entre les 171 persones que han obtingut recentment la ciutadania espanyola "per carta de naturalesa". En conjunt, 54 fills i filles i 117 nets i netes dels voluntaris antifeixistes de les Brigades Internacionals ja s’han beneficiat del procediment que preveu la llei de memòria democràtica del 2022, segons el decret aprovat pel govern de Pedro Sánchez el 4 de novembre.

Penny i Dolores Ibárruri són les filles de James Hoy, un brigadista de Liverpool nascut el 1910, que va arribar a Espanya el 5 de maig de 1937. Va estar integrat a la 14a bateria d’artilleria John Bown, adscrita al batalló angloamericà i, com la majoria dels voluntaris internacionals, va marxar des de Barcelona el 1938, quan la república es va veure forçada a prescindir d'aquells herois "de la solidaritat i de la universalitat de la democràcia", d'acord amb les famoses paraules de la Passionària. "És molt possible que [James Hoy] hagués sentit pronunciar el discurs de comiat a les Brigades Internacionals", de l'1 de novembre. "El pare em va posar el nom de Dolores Ibárruri perquè admirava la seva manera de parlar en públic", comenta a l'ARA per correu electrònic des de Wellington. A la pràctica, però, el primer cognom de la Passionària (Ibárruri) és per a Dolores Ibárruri Hoy el que els anglosaxons en diuen middle name: un segon nom legal, que forma part de la identitat completa d'una persona, si bé rarament s'utilitza en la vida quotidiana.

Després de lluitar a la Segona Guerra Mundial amb l'exèrcit britànic, i de ser greument ferit en combat, James Hoy va emigrar a l'altra banda del món el 1954, on van formar una llar amb Maureen, la seva dona. A Nova Zelanda va treballar als molls, carregant i descarregant vaixells, i també va tenir un paper destacat com a sindicalista. Va morir el 18 de desembre del 1997. "Em sento honorada d’haver rebut la nacionalitat espanyola –comenta també Dolores–. Per a mi és una manera d’honorar la memòria del meu pare i de molts altres que, com ell, van anar a Espanya a defensar la democràcia i lluitar contra el feixisme. Aquest gest li hauria arribat al cor. I estaria content que la seva família mantingués un vincle perdurable amb Espanya".

Fa més de tres dècades, José Manuel Lara, el fundador de l'imperi Planeta, va explicar a aquest cronista, al seu despatx del carrer de Còrsega, que ell mateix havia tastat a Moscou l'aparentment llegendària truita de patata que feia la Passionària, mesos abans que la dirigent del PCE pogués tornar a Espanya. Com si fos un altre vincle emocional amb la seva època de brigadista, James Hoy també la cuinava, en aquest cas per a les seves filles. "Ho feia cada dissabte. El temps que va passar a Espanya va ser important per a la persona que era. Hi creia de debò en la defensa de la causa republicana". L'any passat, Dolores va visitar Espanya per veure els llocs on sabia que el seu pare havia estat destinat amb les Brigades Internacionals. I també va aprofitar per visitar el memorial que hi ha a la Complutense de Madrid i l’escultura de Roy Shifrin al barri del Carmel de Barcelona.

Un record molt més llunyà

La neta de James Hoy, Zoe Franziska, ambientalista i especialista en polítiques climàtiques, va assistir l'1 de desembre a l'ambaixada d'Espanya al Regne Unit a l'acte en què, de forma simbòlica, a falta del lliurament del passaport físic, es reconeixia la seva nacionalitat espanyola. Juntament amb ella –l'única de la família Hoy que va poder assistir a la cerimònia–, es va celebrar la nova ciutadania –sense necessitat de renunciar a la seva original– de 23 parents més de brigadistes que han fet el procés a través dels consolats espanyols al Regne Unit.

Zoe Franziska Mack tenia sis anys quan el seu avi va morir. No en conserva massa records, i més aviat desconeix els ets i uts de la polièdrica figura de la Passionària. Però Zoe estableix un vincle entre la història familiar i la conjuntura política actual, amb què vol donar un sentit combatiu i de continuïtat amb l'avi al seu nou estatus: "D'alguna manera, poder tenir el passaport espanyol és com un regal pòstum del meu avi, el llegat del seu compromís –deia a l'ARA–. Però també, especialment en aquests moments, en què el món s'està movent tant cap a la dreta, obtenir-lo com un homenatge i un record al meu avi i als brigadistes en general representa un símbol de lluita i resistència contra el feixisme. Potser un altre govern espanyol no ho hauria fet".

En representació dels familiars dels brigadistes va intervenir a l'acte Peter Crome, de 77 anys, fill de Len Crome, metge patòleg nascut a Letònia i format a Escòcia que es va unir a les Brigades el gener del 1937. Va arribar a ser el cap dels serveis mèdics del 15è Cos d'Exèrcit, un dels que van intervenir a la batalla de l'Ebre. Com a metge, va destacar per la seva tasca improvisant hospitals de campanya; va tenir un paper molt rellevant al de la Cova de Santa Llúcia, a la Bisbal de Montsant. El fill, també metge, considera "un gran honor" el reconeixement del govern espanyol. "No ens ho esperàvem. És clar, és un honor que correspon als nostres pares i avis, i per això estem agraïts", diu. Len Crome va ser, fins a la seva mort el 2001, el president de l'International Brigade Memorial Trust, l'organització sense ànim de lucre que preserva la memòria i el llegat dels voluntaris.

La cerimònia original, del 2009

La cerimònia de l'1 de desembre, presidida per l'ambaixador, José Pasqual Marco, en la seva última missió a la Cort de Sant James, tenia les seves arrels en una altra que s'havia celebrat fa més de 16 anys, el 9 de juny del 2009. Perquè al mateix saló de ball de la mateixa ambaixada del barri londinenc de Belgravia van rebre el seu passaport, aleshores sí físicament, alguns dels últims brigadistes vius en aquella data, després que la llei de memòria històrica del 2007, impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, permetés obtenir la nacionalitat espanyola sense renunciar a l'original.

S'hi van aplegar Sam Lesser, de 94 anys, llavors president de l'International Brigade Memorial Trust; Patrick Vincent Cochrane, de 96 anys; Thomas Watters (també de 96 anys); Jack Edwards (95); Lou Kenton (99) i Penny Feiwel, centenària, i l’última dona supervivent d’aquells herois i heroïnes, que moriria el 6 de gener del 2011. L’aleshores ambaixador d’Espanya al Regne Unit, l'escriptor i diplomàtic Carles Casajuana, els va entregar als set el seu document tot subratllant que "els vostres ideals formen part dels fonaments de la nostra democràcia".

El fill d’un vuitè brigadista, Mick Jones, va rebre pòstumament el passaport del seu pare, Jack Jones, mort l’abril immediatament anterior, als 96 anys. I encara hi va faltar per motius de salut Geoffrey Servante, el darrer supervivent de les Brigades Internacionals, mort el 21 d'abril del 2019, quan li faltaven poques setmanes per arribar als cent anys.

En aquell acte de fa setze anys, al qual aquest cronista va tenir el privilegi d'assistir, a Lesser –i a molts dels presents– se li van humitejar els ulls quan va recordar els companys morts a Espanya. Es calcula que el 20% dels entre 30.000 i 35.000 brigadistes d'arreu del món que van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola hi van perdre la vida; una proporció semblant també dels 2.400 vinguts des del Regne Unit i Irlanda. Lesser va afirmar: "Jo crec que avui podem dir-li, mare, que hem arribat a casa; sí, hi hem arribat. En aquests moments de joia i emoció pensem en els que no ho han fet; pensem, sobretot en aquells que tenen com a sudari la terra d'Espanya, i dormen per sempre sota el sol i l'ombra, sota els núvols, la pluja i les oliveres d'aquesta estimada Espanya".

Alguns, com tantes altres víctimes del franquisme, encara dormen en fosses comunes sense exhumar. És el cas del brigadista Eddie Swinddels, un jove nascut el 1912 en un dels barris més pobres de Manchester, que va arribar a Espanya l’1 de desembre de 1936 després de viatjar de Londres a París amb un bitllet de tren d’anada i tornada. Per cloure l’acte, l’historiador Richard Baxell, especialista en les brigades internacionals, va evocar el seu cas. Swinddels va morir el febrer de 1937 a la batalla del Jarama.

Swinddels no va tenir mai cap passaport –ni el britànic ni, encara menys, l’espanyol–. El bitllet, que li va pagar el Partit Comunista, li permetia esquivar l’obligació de possessió del document per sortir del Regne Unit. Ell i quatre camarades més van avançar cap al sud, van travessar els Pirineus i es van sumar a la causa antifeixista. Les seves restes són una entre les aproximadament 500 que, segons Jim Jump, actual president de l’IBMT, romanen en un país que, cinquanta anys després de la mort de Franco, encara no ha exhumat totes les fosses de la Guerra Civil.