Èric Lluent: "L’autor de l’atemptat del Liceu va voler tirar bombes al funeral de les víctimes"

BarcelonaEl 7 de novembre del 1893, l'alta societat barcelonina va acudir en massa al Liceu, perquè començava la temporada d'òpera amb Guillem Tell de Rossini. Santiago Salvador, que tenia vint anys llargs, va accedir als pisos superiors del teatre des del carrer Sant Pau i va veure el primer acte. Després d’un breu descans, quan va sonar Oui, vous l'arrachez à mon âme, va treure les dues bombes Orsini que portava amagades i les va deixar caure a la platea. Aquell dia, segons explica Èric Lluent (Barcelona, 1986), a La bomba del Liceu (ARA Llibres), Salvador va inaugurar una nova etapa històrica. Va ser l'autor del primer atemptat del terrorisme modern indiscriminat. Qui era Salvador? Qui el va ajudar i per què ho va fer? Per què parlem de terrorisme modern? A totes aquestes preguntes respon el periodista barceloní resident a Reykjavík.

Defenses que la historiografia no ha donat prou importància a l’atemptat del Liceu i que el teu llibre és el primer que aprofundeix en aquest episodi històric.

— L'atemptat del Liceu ha estat menystingut. És escandalós i incomprensible, perquè han passat 132 anys. S’ha entès com una expressió d'unes tensions locals entre obrers i burgesos, que és una lectura absolutament vàlida i necessària, però cal emmarcar-lo dins la història de la violència internacional.

Per què creus que no se li ha fet prou cas?

— Estem parlant d'un atemptat terrorista, per tant, no es tracta d'estar-ne orgullosos, però sí que cal entendre per què aquest fenomen sorgeix en la seva màxima expressió a Barcelona. Si aquest atemptat hagués tingut lloc a París, hi hauria desenes de llibres sobre l'atemptat i sobre l'autor. Per què no ho hem fet? El sector editorial català publica molts llibres sobre la història de Catalunya i de Barcelona, i els fets del Liceu estan molt ben documentats. Però l'únic llibre de referència és El procés de Montjuïc d'Antoni Dalmau, que dedica un capítol molt llarg sobre la bomba del Liceu. No he volgut només revisar els fets concrets que van ocórrer la nit del 7 de novembre del 1893, sinó que signifiquen dins la història. És el primer atemptat indiscriminat del terrorisme modern.

Què et du a afirmar que és el primer atemptat indiscriminat del terrorisme modern?

— Faig una anàlisi de tots els moviments terroristes de l’època, sobretot a partir de la invenció de la dinamita. Hi ha una sèrie de criteris a tenir en compte: el nombre de morts, si és selectiu o indiscriminat, si hi ha un autor confés... Quan la premsa es va fer ressò de l’atemptat del Liceu, els periodistes van escriure que era una cosa nova. Havia canviat el paradigma. Fins aleshores, els grans atemptats terroristes de l'època eren selectius, i el més significatiu va ser l'atemptat suïcida del 1881 contra el tsar Alexandre II. Un atemptat indiscriminat apel·lava a una societat o a una comunitat de manera molt més directa, efectiva i punyent des de la perspectiva terrorista.

Per què creus que va tenir lloc precisament a Barcelona?

— Hi havia molta violència ambiental. Les guerres carlines, encara que no eren a Barcelona, les bullangues, les revoltes de les quintes, la repressió i el famós bombardeig d'Espartero, i un moviment obrer i una patronal molt ben organitzats i en enfrontament constant. Barcelona va acabar sent coneguda com la ciutat de les bombes, perquè totes les propostes reformistes havien estat reprimides amb moltíssima brutalitat. Molts anarquistes proposaven la revolució davant el fracàs dels reformistes, i dins d’aquest col·lectiu, hi havia els anarquistes dinamiters.

Aportes documentació inèdita. Un dels papers més interessants és un pamflet anarquista trobat a Anglaterra que, un any i mig abans de l’atemptat del Liceu, donava instruccions sobre com atemptar contra una òpera la nit d’una estrena.

— Sí, Una festa anarquista a l’òpera, del club anarquista de Walsall. És una justificació ideològica d'aquesta mena d'atemptats abans que se’n produís cap. Dona instruccions per fabricar bombes casolanes i explica com produir una fuita de gas al teatre per tal de facilitar una deflagració i incendiar l’edifici. No sabem si aquest document va arribar a Barcelona. Quan el vaig llegir, el primer que vaig pensar és que Salvador l’havia llegit, perquè hi ha moltes similituds, però no en tic cap mena de prova. La premsa anglesa, des d’un primer moment, va vincular l’atemptat contra el Liceu amb aquest pamflet.

Santiago Salvador va actuar sol?

— No, i ho va explicar al periodista Pedro Bernet, que va treure molt de suc a totes les converses que va tenir amb Salvador a l’hospital després que aquest últim intentés suïcidar-se. Li encantava xerrar. Va dir clarament que els dos atemptats que es van fer aquell any es van decidir a la mateixa reunió. El primer va tenir lloc el 24 de setembre del 1893 i va ser contra el general Martínez Campos, que va sobreviure. Quan van detenir Paulí Pallàs (l'autor de l'atemptat), va dir que volia evitar que se'l recordés com un assassí, i va deixar clar que per a ell era imprescindible fer-ho durant una desfilada militar, i no durant un acte civil, apropant-se al màxim al general. Contrasta amb la satisfacció que va dir sentir Salvador després d’haver matat vint persones. D'altra banda, Salvador no tenia prou coneixements per fabricar una bomba; en conseqüència, el material i l'hi havia de proporcionar algú. I, per tenir el material, es va demanar finançament.

Una de les coses que sorprèn, si es mira amb ulls d’avui, és la comunicació amb la premsa. Salvador va parlar molt amb els periodistes després de ser condemnat.

— Salvador era d’una família carlina, molt conservadora i ultracatòlica. El judici conta Pallàs va ser militar i el del Salvador va ser civil i, per tant, aquest últim va tenir un tracte més humà. Els jutges i guàrdies de la presó el consideraven una mica com un dels seus que havia embogit. El tenien per un pobre noi, cosa curiosa perquè va matar més de vint persones. En aquell moment no hi havia censura prèvia i eren els inicis del periodisme professional i de la premsa de masses. S’havien de vendre històries i exclusives com les entrevistes a Salvador. Fins i tot, els periodistes van poder entrar a la capella hores abans de l'execució.

En una d’aquestes converses, el periodista li va preguntar per què es va casar i va tenir una filla si tenia la intenció de cometre un atemptat.

— Era una persona molt inestable que havia crescut en un context familiar extremadament violent. Quan tenia 14 anys el van enxampar amb un revòlver. Volia matar el pare perquè pegava brutalment la mare, i ell se l'estimava molt. Hi ha dos suïcidis documentats a la seva família. Quan tenia 10 o 11 anys, volia defensar la causa carlina, i pocs anys després va defensar l'anarquisme. Estava convençut que, si no hi havia un canvi social, la seva filla acabaria servint burgesos o, com ell deia, seria carn de burgesos, és a dir, es prostituiria. No crec que es penedís. De fet, Salvador va abandonar el Liceu sense que ningú l'aturés. Com que no el van detenir fins dies després, va pujar a l'estàtua de Colom perquè volia tornar a atemptar durant els funerals de les víctimes del Liceu. Aquesta vegada, ningú li va donar dinamita per fer-ho.

Com era Salvador?

— Era profundament catòlic, tot i que al final va dir que no es volia confessar. Era violent, també amb la seva dona. Era camaleònic, amb una gran capacitat per adaptar-se, incoherent i un xarlatà. M'agrada pensar en com pot evolucionar el que he investigat. La tesi és una mica provocadora, perquè defenso que és el primer atemptat i crec que es pot generar un debat. I podria tenir continuïtat. Seria interessant estudiar psicològicament Salvador.

Se sap què va passar amb la seva dona i la seva filla?

— No, però seria interessant investigar-ho.