Filla i pare, quina història!

BarcelonaSom a la torre de la muralla romana del Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Eulàlia Duran, 91 anys molt ben portats, és una mica com si tornés a casa. Va viure de petita en una altra torre romana de Barcelona, la de la Casa de l’Ardiaca. És la filla d’Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), l’home que va reinventar la història de Barcelona i va crear tant l’arxiu com el museu de la ciutat. Avui –dijous a la nit– se l’homenatja, amb un cert retard, a l’estela dels 50 anys de la seva mort. A Barcelona, Duran i Sanpere dona nom a un petit passatge al Raval on avui hi ha el diari ARA. Una feliç coincidència: amb la instauració de l’hemeroteca de l’Ardiaca, Duran i Sanpere va fer molt per a la conservació de la memòria de la premsa. Els diaris tenim un deure amb ell. La ciutat, també.

Duran i Sanpere, que havia preservat la cultura catalana des de la capital durant la dictadura de Primo de Rivera, que havia viscut amb il·lusió i ambició els anys republicans al capdavant de les institucions barcelonines i que, tossudament i hàbil, havia mantingut la seva continuïtat durant el franquisme, per pocs mesos no va poder veure la fi del dictador. Sí que va veure, amb íntima satisfacció, l’eclosió d'una de les seves filles, la petita Eulàlia, com a gran historiadora, una autèntica pionera entre les dones en temps encara de patriarcat historiogràfic.

Eulàlia Duran manté un somriure fàcil i una lucidesa envejable. Traductora de Pierre Vilar, deixebla de Jaume Vicens Vives –al costat dels seus amics Josep Fontana, Jordi Nadal i Emili Giralt–, compiladora de l’obra de Miquel Batllori, amiga de Joan Fuster, professora de tota una generació de filòlegs i historiadors, la seva obra d’història cultural ha contribuït decisivament a desmentir els segles de la suposada decadència catalana (XVI-XVIII).

Coneix bé l’Acadèmia de Bones Lletres. El seu pare certament la va salvar i impulsar (i presidir) en moments difícils, i ella hi va ingressar amb tots els mèrits el 1987 (el 1991 ho feia a l’Institut d’Estudis Catalans). Afable i sàvia, aquest dijous al vespre torna a trepitjar el Palau Requesens envoltada d’amics i records. Per fortuna, encara li resten coses per descobrir: aquest vespre, el president de la institució, Borja de Riquer; el cap de col·leccions del Museu d’Història de la Ciutat, Ramon Pujades, i l’historiador i deixeble seu Josep Solervicens posaran llum a alguns detalls inèdits i convulsos de la vida professional i acadèmica del seu pare, un autèntic home orquestra.

El 1917, amb 30 anys, Duran i Sanpere arribava a Barcelona per fer-hi d’arxiver. El seu objectiu: construir "narratives històriques" a través de totes les fonts (papers i pergamins, restes arqueològiques, premsa, documents sonors, objectes) i perspectives (història, arqueologia, antropologia, filologia...). Tenia molts projectes i una gran empenta. L’antiga Casa de l’Ardiaca, adquirida pel municipi, passa a ser el centre del seu projecte. Però la dictadura de Primo de Rivera s’interposa en el camí. Ell aguanta la posició i segueix. I el 1929, amb l’Exposició Internacional, aconsegueix que es faci el Pavelló de Barcelona com a prefiguració del futur museu d’història.

Amb l’Ajuntament i la Generalitat republicans reprèn l’impuls. El regidor Joaquim Ventalló (anys a venir serà el català de la BBC i el traductor de Tintín) és un aliat per fer de la Casa Padellàs el museu, però l’esclat de la guerra de nou ho altera tot. En aquell moment, els incontrolats assalten el convent de Santa Clara a la plaça del Rei, cosa que permet que ell i l’arquitecte Adolf Florensa descobreixin l’antic Saló del Tinell, que acabarà passant a formar part del conjunt del museu. Amb l’establiment de la dictadura, un altre regidor, l’antic lligaire i catòlic Tomàs Carreras i Artau, es converteix en el seu avalador polític.

En paral·lel, hi ha la seva vida d’acadèmic. El 1924 ja n’és membre numerari i amb l’etapa republicana n’agafa les regnes. Situa el prestigiós Eduard Toda de president i defineix un programa per salvar i modernitzar la institució: deslligar-la de la vida política (durant la dictadura anterior s'havia produït la polèmica expulsió de Valls i Taberner, aleshores per massa catalanista; amb els anys faria un radical tomb amb el famós article de 1939 a La Vanguardia sobre "la falsa ruta" del catalanisme), reformar l’edifici, crear una biblioteca, assegurar la seva viabilitat econòmica (amb acords amb les diferents administracions) i acceptar el català fabrià, punt molt important per consolida la unitat de la llengua. En aquell moment, va comptar amb el suport extern de dos amics ministres (Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo), d’un amic conseller (Ventura i Gassol) i de tres diputats al Parlament de Catalunya: els esmentats Valls i Taberner i Carreras Artau, tots dos de la Lliga, i Serra Húnter, d’ERC.

Duran i Sanpere es va convertir en un puntal de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual, amb diferents càrrecs va assegurar la continuïtat durant el franquisme, i que presidirà del 1960 al 1963, any de les nevades que porten a l’episodi rocambolesc de la seva dimissió quan no li accepten els projectes per apuntalar l’edifici, malmès per la neu. Però hi va seguir vinculat i actiu fins al final. Mesos després del seu decés, el juny del 1975, sota la presidència de Martí de Riquer, se li va fer un acte pòstum. I ara, cinc dècades després, sota la presidència de Borja de Riquer (una altra saga d'erudició familiar), se l’ha tornat a homenatjar: a ell i, amb ell, a l'Eulàlia. Molt merescudament. Pare i filla. Filla i pare. Quina història!