Albert Garcia Espuche: "Felip V va treure les cadires de l'Ajuntament perquè tenia una obsessió malaltissa de venjança"

BarcelonaDesprés de quaranta mil bombes i bales, cap habitatge de Barcelona va quedar indemne. Aquella Barcelona en ruïnes i silenciosa que va continuar resistint és la que descriu, amb la precisió que el caracteritza, Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951), a Després (Símbol Editors). A través dels ulls d'un notari, l'historiador, arquitecte i novel·lista es passeja pels carrers, entra a les cases i remena inventaris per parlar sobre què va passar després de l'Onze de Setembre del 1714. Sense les investigacions de l'historiador, que ha bastit una àmplia obra per reinterpretar la vida social, econòmica i cultural de la capital i el país als segles XVI, XVII i XVIII, segurament no s'hauria salvat el jaciment del Born. Garcia Espuche explica que no pot deixar d'escriure, i continua capbussant-se amb passió en el passat de la ciutat. Per primera vegada firma el llibre juntament amb la seva dona, la historiadora de l'art Núria Rivero, que va morir el 2024.

Per primera vegada, ha pogut fer que ella consti com a coautora.

— La Núria va ser conservadora al Museu Picasso, al Museu Marès i al Museu d'Història. I, finalment, va treballar a Patrimoni de l’Institut de Cultura de Barcelona, però no va acceptar mai cap càrrec de direcció. Es volia dedicar, amb totes les seves forces, a l'estudi de les col·leccions. El mateix entusiasme posava en els llibres que em corregia o, més ben dit, que realment feia amb mi. Però mai no havia volgut firmar-ne cap i jo m’havia de limitar a deixar constància de la seva ajuda en els agraïments. En una flagrant “traïció per amor”, vaig decidir que Després el signaríem tots dos, i que la presentació del llibre seria un homenatge a la seva trajectòria professional.

Formaven un bon tàndem.

— Sí, totalment. Jo també procurava ajudar-la, però ella ho feia amb una dedicació infinitament més gran. És un regal disposar d’una mirada crítica i rigorosa però alhora còmplice i amable, una sort que ha fet millors totes les obres que he pogut publicar.

A Després fa una immersió en la història del 1714 a través de la mirada d’un notari, Josep Llaurador, i altres personatges. Fa microhistòria i dona molts detalls de com era la vida quotidiana. El notari pren nota de tot i ho fa amb rigor. Per això l’atrau tant aquesta figura?

— L’Arxiu Històric de Protocols, del Col·legi de Notaris de Barcelona, és el segon més important d’Europa, i té una riquesa documental extraordinària. Al llarg dels anys he completat la immensitat de dades notarials amb documents, com ara els fogatges i el cadastre, que permeten obtenir una visió global. En tot cas, treballar el detall és fonamental: cal que els arbres no t’impedeixin veure el bosc, com s’acostuma a dir, però també és cert que sense conèixer bé tots els arbres no es pot entendre el bosc.

No hi ha el risc de deixar fora els que no van al notari i, per tant, representar un segment social concret?

— Als notaris no només hi anava gent amb propietats o activitats destacades, sinó també persones de condició relativament humil. I és una informació molt rica i fidedigna.

Escull com un dels protagonistes un esclau amb uns bigotis rossos envejables i un talent innat per a la música.

— Uns bigotis, en efecte, més lluïts que els de qualsevol dels virreis. Em semblava interessant que fos algú vingut de fora, de Turquia, i un marginat. M'encantava la idea que un esclau fos el menys botifler. Un esclau que una vegada alliberat esdevé més defensor de les Constitucions de Catalunya que ningú. Això enllaça amb un fil de la novel·la i del període: que hi va haver resistència, malgrat la derrota i la repressió brutal. Després de l’Onze de Setembre del 1714, els borbònics van actuar, en bona part, per venjança. La veritat és que no estava del tot justificat construir una ciutadella enorme per controlar una ciutat en què la població no tenia ni forces ni recursos, i que amb prou feina podia alimentar-se i refer les cases desfetes per les bombes. De fet, els barcelonins pensaven que els militars vencedors no serien capaços de fer el que van acabar fent: enderrocar mil cases i fer desaparèixer el 17 % de la superfície de la ciutat, l’equivalent a qualsevol de les altres poblacions catalanes destacades, com ara Girona, Tarragona o Lleida.

Per què era tan important per a Felip V treure les cadires de l’Ajuntament de Barcelona?

— Era l’espai on es reunia el Consell de Cent, a la Casa de la Ciutat, i tenia, com consta en el text repressor, la forma de “teatre”. No és difícil d’imaginar. Felip V va treure les cadires de l'Ajuntament perquè tenia una obsessió malaltissa de venjança. Era un símbol que li resultava insuportable i volia uniformar-ho tot a la manera dels municipis castellans.

Un altre càstig era treure les finestres i les portes d’algunes cases.

— Era una de les formes de punició, dins d’una gran diversitat de maneres de reprimir. Els borbònics van fer coses tan absurdes, aparentment, com prohibir el Carnestoltes i alguns jocs. En tot cas, com afirma un protagonista de l’obra, “la justícia és la forma de càstig que decideix qui mana”.

L’objectiu era deixar la ciutat sense memòria ni tradicions?

— Sempre m’ha colpit molt veure com es pot esborrar la memòria col·lectiva. Amb la construcció de la Ciutadella van desaparèixer dos barris importantíssims de Barcelona: la Ribera, de pescadors i mariners, i Vilanova dels Molins de la Mar, una mena de Venècia en petit, amb un urbanisme basat en el control extraordinari de l'aigua del Rec Comtal. Els dos barris no només van deixar d’existir físicament, sinó que han quedat fora de la memòria ciutadana. Ningú recorda que a Barcelona hi havia una petita Venècia.

Fins i tot hi ha un conseller de Felip V, el bisbe de Sogorb, Diego Muñoz Vaquerizo, que proposa substituir el nom de Barcelona per Santa Eulàlia de la Ribera. Ho suggereix per humiliar una ciutat que té “fums de República”.

— Un gran pecat, en efecte, això de les repúbliques. No deixa de ser sarcàstic voler imposar a Barcelona el nom de Santa Eulàlia de la Ribera, quan havien demolit el barri de la Ribera.

Al llibre afirma que a la Barcelona del 1714 no era un problema la proximitat entre gent de condició social i econòmica diversa.

— Era una peculiaritat barcelonina. Vaig estudiar amb gran detall els habitants del carrer Montcada al llarg de diversos segles per insistir precisament en això. És cert que en aquesta via, considerada comunament l’espai més aristocràtic, hi vivien nobles, però també força persones humils.

¿Aquesta peculiaritat es veu en la manera de governar? ¿En la importància dels drets?

— Recullo el cas molt explicatiu d’una viuda, Jerònima Grimosachs. El seu marit havia mort a la muralla defensant Barcelona. Casa seva era del tot inhabitable per culpa de les bombes; la dona s’havia traslladat a un convent i tots els béns familiars estaven disseminats per diferents punts de la ciutat. Però havia de complir amb les Constitucions de Catalunya, que dictaven que la viuda havia de fer inventari post mortem de les propietats del difunt marit: calia que demostrés, davant de notari, que no cometia cap frau, que actuava amb una absoluta correcció i que no es quedava amb res que no li pertocava. És a dir, calia fer sempre allò que calia fer i demostrar-ho davant un notari.

Presenta casos de dones que passen dificultats de diversa mena.

— Com és fàcil d'entendre, en aquell període històric les dones patien sovint l’autoritat exagerada de pares i marits. Tenien, però, camins per cercar solucions pactades i per defensar-se davant la justícia. Alguna conversa de dones, a l’obra, mostra casos reals en què algunes joves van tenir èxit a l’hora de rebutjar un marit que els pares li volien imposar.