Guerra de noms al Museu Britànic: rigor acadèmic o esborrament humà i cultural?
Algunes de les sales dedicades a l'Antic Egipte i l'Orient Mitjà substitueixen les referències als palestins per les dels cananeus
LondresA menys de cent metres del Museu Britànic, a l'icònic establiment de la London Review Bookshop, un dels primers títols amb què el client es troba tot just franquejar l'entrada és la nova edició d'un clàssic del 1979, The Palestinians, que va signar el periodista Jonathan Dimbleby i que va il·lustrar el fotògraf Don McCullin. El pròleg s'iniciava amb la justificació de per què era necessari aquell llibre en aquell moment. Paraules que, gairebé mig segle després, continuen ressonant amb força.
Dimbleby feia referència al desè aniversari d'una declaració que la llavors primera ministra d'Israel, Golda Meir (1969-1974), havia fet a The Washington Post un parell de mesos després d'arribar al poder, i que avui dia subscriuen Benjamin Netanyahu, Bezalel Smotrich i tants altres dirigents sionistes, que han practicat crims de guerra o genocidi a Gaza: "No hi ha tal cosa com els palestins. No existeixen", va dir Meir al diari nord-americà. Dimbleby no hi estava d'acord, i va qualificar l'afirmació de "falsedat flagrant".
Per demostrar-ho va escriure el llibre, entrevistant els vells que eren nens quan la Declaració Balfour (1917) –una carta emesa pel ministre d'Afers Exteriors britànic, Arthur Balfour, en què el Regne Unit expressava el suport a l'establiment d'una "llar nacional" per al poble jueu a Palestina– i va preparar el camí per a l'èxode de Palestina –la Nakba del 1948, coincidint amb la creació de l'estat d'Israel–. Va parlar també amb els nens que van néixer a la diàspora i en camps de refugiats, i que després estaven disposats a participar en una guerra de guerrilles, en actes de terrorisme i en les intifades per respondre a l'agressió israeliana abans que renunciar al dret a una terra en permanent disputa.
En tot cas, els esfereïdors testimonis recollits per Dimbleby i una extraordinària galeria d'imatges íntimes i tremendament humanes que els acompanyaven demostraven el que Meir volia negar: l'existència dels palestins com a poble i com a poble vinculat a un territori concret. Però, des de quan? Quin és aquest territori? El que abraça des del riu Jordà fins al mar, només? També el que hi ha a l'est del Jordà? Com ha evolucionat aquesta població al llarg, no de dècades, sinó de mil·lennis? I les fronteres? Quin és el debat historiogràfic i arqueològic al respecte?
Un tria no innocent
El cas és que Palestina i palestins no són paraules innocents. Utilitzar-les o no, o esborrar-les dels mapes o mantenir-les, té o pot tenir connotacions polítiques evidents. I en els darrers dies, alguns crítics amb el Museu Britànic creuen que la famosa institució del barri de Bloomsbury –que es veu a si mateixa com "el museu del món", tot i la petjada colonial i d'espoliació que suporta– s'ha posat del costat de Golda Meir a l'esborrar el nom de Palestina d'alguns dels seus plafons i mapes informatius sobre l'Orient Mitjà i l'Antic Egipte.
El diari britànic conservador The Sunday Telegraph n'informava el passat cap de setmana. I deia també que s'hi havia procedit com a resposta a les queixes d'un lobi d'advocats proisraelià, UK Lawyers for Israel (UKLFI), que havia denunciat per carta a la direcció del museu "l'ús anacrònic i incorrecte del topònim Palestina per a determinades galeries i èpoques". UKLFI sostenia que "aplicar un sol nom –Palestina– retrospectivament a tota la regió, al llarg de milers d'anys, esborra els canvis històrics i crea una falsa impressió de continuïtat". I això, entre altres premisses, contradiu la política oficial d'Israel, la mateixa que pregonava Golda Meir.
La polèmica es va fer òbvia amb un canvi en un panell informatiu sobre els Hicsos, un poble que va governar part de l'actual territori d’Egipte fa uns 3.500 anys. On el museu abans deia que eren de "descendència palestina", ara ha passat a descriure'ls com a "de descendència cananea", que seria una denominació geogràfica i cultural per als pobles del Llevant sud durant l'edat del bronze.
El museu es defensa sota el mantell de la "precisió històrica". Tanmateix, aquesta pulcritud terminològica sembla aplicada amb una precisió quirúrgica només allà on el nom de Palestina pot incomodar. Per als crítics, no és una qüestió de cronologia, sinó de gaslighting històric: utilitzar la veritat del 1500 aC per invisibilitzar la tragèdia del 2026. Més enllà de la versió oficial, i dels raonaments científics que hi podria haver, no es pot obviar que la decisió s’emmarca o si més no afavoreix una narrativa que qüestiona la legitimitat del nom mateix de Palestina, que és una forma de qüestionar un poble i la seva existència.
No pas per casualitat, el representant palestí davant el govern britànic, Husam Zomlot, ha protestat a través dels mitjans de comunicació. I ha dit: "Els intents de presentar el nom Palestina com a controvertit s'arrisquen a contribuir a un clima més ampli que normalitza la negació de l'existència palestina en un moment en què el poble palestí de Gaza s'enfronta a un genocidi continu, i els seus compatriotes palestins de Cisjordània s'enfronten a una neteja ètnica, annexió i violència patrocinades per l'estat" d'Israel.
La història, o la seva interpretació, no és immutable al pas del temps. O pot patir de vergonyoses manipulacions o de petits sotracs que busquin els matisos a relats que semblaven eterns. L'historiador irlandès Connal Parr, de la Northumbria University, de Newcastle, ho ratifica: "Per ser justos, la història sempre canvia, i la manera com es presenta la història en l'esfera pública també canvia constantment". Dit això, Parr també comenta que, malgrat les excuses ofertes pel museu, els canvis fets reflecteixen "el poder d’aquest lobi, que està molt ben organitzat".
El museu també ha comentat que per a les galeries de l'Orient Mitjà, per a mapes que mostren regions culturals antigues, el terme Canaan és rellevant per al Llevant sud a finals del segon mil·lenni abans de Crist. "Utilitzem la terminologia de l'ONU en mapes que mostren fronteres modernes, per exemple Gaza, Cisjordània, Israel i Jordània, i ens referim a palestí com a identificador cultural o etnogràfic quan s'escau". En cap cas, però, es pot dir que el topònim Palestina s'hagi esborrat de totes les sales del museu. Almenys, de moment. Una visita a l'àrea on hi ha els vestigis monumentals de Ramsès II n'és la prova. Els mapes indiquen clarament com a Palestina l'àrea entre el Jordà i el mar, que inclou el que avui és Cisjordània, Israel i la Franja de Gaza.
La realitat, en tot cas, és molt més complexa que un titular molt intencionat que, en el cas del Sunday Telegraph, remava a favor dels interessos de l'Estat d'Israel i, de retruc, servia com a propaganda de la força d'un lobi molt actiu i, en veritat, amb un gran poder de pressió i influència al Regne Unit. La direcció del Britànic ha assegurat, també, que la nova presentació de plafons informatius es remunta a principis del 2025, molt abans que es rebés la carta del lobi proisraelià d'advocats.
El pes del passat romà
Els defensors de la polèmica revisió insisteixen que el nom de Palestina és "una imposició colonial antiga". Douglas J. Feith, de l'Institut Hudson, i exmembre de l'administració demòcrata dels Estats Units entre 2001 i 2005, escrivia en un article fa poc més de quatre anys que van ser "els antics romans els que van fixar el nom a la Terra d'Israel". Segons la seva tesi, "l'any 135 després de Crist, un cop sufocada la segona insurrecció de la província de Judea, els romans van canviar el nom de la província pel de Síria Palaestina". "Ho van fer amb ressentiment, com a càstig, per esborrar el vincle entre els jueus i la província", deia Feith. Des d'aquesta perspectiva, l'ús de Palestina per a èpoques anteriors seria un acte de "complicitat" amb aquell càstig romà, reblava.
Aquesta tesi argumenta que la divisió de Palestina no va començar amb l'ONU, sinó el 1921, quan el Regne Unit va separar la regió de Transjordània (l'actual Jordània) del territori original del Mandat de la Societat de Nacions. Històricament, líders com Ariel Sharon han utilitzat aquest fet per defensar la idea que "Jordània és l'estat Palestí". Amb aquest argument, Sharon pretenia bloquejar la creació d'un nou estat àrab a Cisjordània: si els palestins ja en tenien un a l'orient del Jordà, no n'haurien de reclamar un altre a la part occidental. Així, qualsevol demanda territorial palestina entre el riu i el mar es presenta com il·legítima.
Per la seva banda, l'arqueòloga i historiadora Josephine Quinn –la primera dona en ocupar la càtedra d'Història Antiga a la Universitat de Cambridge i membre del St. John's College– posa en dubte la idea que els palestins siguin simples descendents d’estrangers en aquesta zona del Llevant sud. Cal recordar que els filisteus eren un poble d'origen egeu que es va assentar a la costa de Canaan cap al segle XII aC i que va donar nom a la regió: Palestina prové, etimològicament, de Filistia.
En un article publicat a finals de l'any passat a la London Review of Books, Quinn va utilitzar una màxima arqueològica ben coneguda –"els potsno són persones"– per advertir que trobar ceràmica d'estil filisteu no significa que la població original fos substituïda per invasors.
Per a l'autora, aquesta zona del Llevant sud ha estat sempre un teler de mestissatge on els habitants locals (els cananeus) van conviure i barrejar-se amb els nouvinguts. Així, defensa que el poble palestí no és un "accident de la història romana o filistea, sinó el fruit de mil·lennis de permanència en aquesta terra".
Mig segle després de la publicació del llibre de Jonathan Dimbleby –un amic personal del rei Carles III–, la lluita dels palestins ja no és només pel dret a la terra, sinó pel dret a aparèixer en els mapes d'història i d'arqueologia.