Joan Pera: "No necessitàvem un gag elaborat ni un acudit"

Avui es deu sentir una mica viudo d'aquesta estranya parella .

Feia temps que ho vèiem venir, tot i que el desig era de tornar a fer comèdia junts. No fa ni 15 dies que vam estar parlant de quina obra faríem, i que ell aniria amb cadira de rodes i encara faríem riure més. Ara t'adones que vam passar uns anys extraordinaris teatralment i personalment.

Quina era la clau de l'èxit de La extraña pareja ?

La comèdia no ens agradava gaire, però va ser pujar a l'escenari i va sorgir la complicitat. Ens enteníem molt bé, tot i que érem molt diferents i parlàvem diferent. Jo vaig fer parlar català al Paco! I això a la gent li agradava moltíssim. El director ens deia "Feu massa riure!"

Van ser cinc anys seguits d'èxit.

Sense vacances. Cada dia. Fins i tot els dilluns, que teníem festa, anàvem a fer bolos. Ens agradava.

Com era la seva relació?

A l'escenari ell era el rondinaire i jo el pusil·lànime. A la realitat també: ell era decidit, llançat i valent, i jo anava dos passos enrere perquè m'ho solucionava tot. Ens hem estimat molt sense interferir-nos.

Aquella obra els va marcar.

La extraña pareja és la comèdia que ha fet riure més gent i un públic molt heterogeni. La gent la té gravada i se la mira quan està deprimida. Ha quedat a la memòria popular. Encara m'atura gent que em parla de La extraña pareja . Donàvem la imatge de dues persones molt reals.

Com definiria el seu humor?

Quotidià. El trèiem de qualsevol cosa. Per això ens sortien el que en dèiem morciles . No necessitàvem un gag elaborat ni un acudit.

Això que ell no semblava un còmic.

No ho era. Era seriós i adust, molt bona persona. El públic l'ha estimat molt, però ell ha entregat molt. Ha sigut un professional de cap a peus.