Cultura 23/01/2021

“Si és vista com el feminisme o l’ecologisme, els joves se sumaran a la causa de la llengua”

Els lingüistes reivindiquen la posada al dia de les polítiques lingüístiques i reclamen el català en el contingut audiovisual i en els entorns informals

9 min
Un grup de joves universitaris conversen el dia d ela sel·lectivitat

BarcelonaLluny del discurs apocalíptic, però també del discurs relativista, els lingüistes observen amb cautela l’evolució de l’us social del català (i el retrocés entre els joves de Barcelona). Defensen que cal actualitzar les polítiques de normalització dels anys 80, que ja trontollem. Hi ha vies per incrementar els parlants catalans sense que estiguin connotades. El que falta és una estratègia política clara, científica i consensuada. L’ARA ha debatut el perquè d’aquest retrocés i com es pot fer un salt endavant amb tres experts: el professor de llengua i comunicació de la Universitat de Girona Narcís Iglesias; la professora de lingüística i terminologia a la Universitat Pompeu Fabra i membre de la Secció Filològica de l'IEC Mercè Lorente; i la investigadora en sociolingüística al CUSC-UB i a la UOC Marina Massaguer.

El pes de l'economia i la demografia

Per què els joves de Barcelona, en un 80%, no utilitzen el català de manera habitual?

Marina Massaguer: No són bones dades, però en part això té a veure amb les dinàmiques demogràfiques de la ciutat: hi venen estrangers joves a estudiar o treballar i en marxen joves nascuts a Barcelona expulsats, entre d'altres, pel preu dels pisos. Per això les xifres milloren a l’àrea metropolitana. No és que els joves abandonin el català, és que hi ha una substitució de la població conseqüència d’un model de ciutat que expulsa la seva població. Si mirem per lloc de naixement, les dades són favorables al català tant en coneixement com en ús.

Narcís Iglesias: No és una dada positiva però tampoc es pot dir que està tot perdut. La baixada com a llengua d’us respon a un lapse de 10-15 anys i no afecta només els joves.

M.M. Entre els joves hi ha els mateixos problemes que en la resta de grups: la norma de convergència al castellà, la dependència que té el català dels parlants inicials, el poc consum cultural i audiovisual en català… Els joves es limiten a circular en dinàmiques sociolingüístiques que han creat els adults.

Catalunya i el català no tenen eines coercitives, però ¿es pot pensar que igualment cada vegada els estats tenen menys pes?

Mercè: Mira el cas d’Andorra. Té el català com a llengua oficial però el portuguès probablement és la llengua més parlada. És evident que un estat no t’ho garanteix tot. Però no ens amaguem darrere de la globalització: si depengués d’això estaríem parlant xinès. El que ha imposat la globalització és l’ús generalitzat de l’anglès com a llengua franca, però més enllà d’això els mercats funcionen amb les llengües d’estat. Per això tenim interès perquè l’Alexa parli català: si no es trenquen les dinàmiques dels estats, les llengües minoritzades ho tenim fumut.

N.I. La qüestió és com es concreta la globalització a l’àmbit local. No es pot relegar la importància de l’estat: regula mil i un aspectes, des de l’etiquetatge fins a la selecció de personal. I això continua igual, no tenim eines per triar res: com dirigeixes l’economia també afecta la llengua.

M.M. Les dinàmiques politicoeconòmiques mundials tenen conseqüències sociolingüístiques, però és molt important el model econòmic local: un model basat en els serveis i el turisme de baix cost és insostenible des de molts punts de vista, també sociolingüísticament. Perquè si els llocs de treball que generes són estacionals i poc qualificats, i generen dinàmiques socials que tendeixen a la segregació i a la desigualtat en l’accés als recursos, també lingüístics, potser no tot és culpa de Madrid i de la globalització.

Una causa perquè els joves s'hi sumin

No parlar català pot ser una decisió política conscient, però a segons quines edats és fàcil que sigui per inconsciència, desigualtat, desconeixement, manca de referents. Carme Junyent diu que hi ha el 70% d’indiferents. Com es pot incentivar l’ús entre aquesta població?

M.L. Els joves se sumen a causes, perquè són molt sensibles a la vulneració de drets. Tinc el convenciment que se sumaran a la causa de la llengua si és vista com el feminisme o la lluita ecologista. Crec que ha d’anar per aquí perquè no sigui una qüestió connotada sinó de drets socials. Ja hem vist que hi ha lluites socials en què els joves surten del tantsemenfotisme.

M.M. Les consciències poden canviar. Per això crec que caldria potenciar l’internacionalisme. S’han de desemmascarar les desigualtats lingüístiques entre llengües dominants i llengües minoritzades, i que les comunitats minoritzades tinguin més estratègies i discursos en comú. Perquè tothom sigui conscient que les seves tries linguístiques tenen conseqüències tangibles en les dinàmiques sociolinguístiques.

Manca d'oferta a les xarxes i la televisió

N.I. Estic d’acord amb el fet que els joves són creadors de noves possibilitats per a la llengua. Però no es tracta només de què poden fer ells per la llengua sinó què els ofereix la llengua a ells, a tots, a nosaltres. Al final, és una qüestió d’oferta i demanda: el que fem els ciutadans és triar en funció del que se’ns ofereix. Hi ha molts àmbits, especialment en les cultures juvenils, en què no se’ls ofereix res o ben poc, i en conseqüència l’us és baix o inexistent. Quins recursos tenim per oferir coses? Si el pressupost avui dedicat a públic infantil i juvenil és una tercera part que el de fa 10 anys, és evident que l’oferta no pot tenir la mateixa força d’atracció en un context molt més complex. En aquest sentit, el món audiovisual i de les xarxes té un pes específic.

M.M. El català a les xarxes es troba en un cercle de minorització, hi ha poc contingut i poc diversificat, i amb certa connotació negativa. Sorgeixen pocs referents i, per tant, hi ha poc consum i això pot portar públic i creadors a pensar que el català no és apte per fer certes coses, quan és fals. Ara surt el Canal Malaia, el youtuber Pol Gise, però falta una estructura com va ser el Club Super3, que tenia inversió i projecte. S’hauria de recuperar el canal juvenil i orientar-lo a les xarxes. El 3XL va néixer fa 21 anys, però s’hi va deixar d’invertir i ara en veiem les conseqüències: no es genera nou imaginari col·lectiu per als joves, com va passar amb Bola de Drac i Plats bruts.

M.L. El català té una presència important a internet pel nombre de parlants que som, però el que hem de proporcionar-li és continguts.

N.I. Mai no havíem tingut tanta oferta informativa en català... però el món de YouTube és gegant. Ara bé, també aquí hi pot haver l’efecte del canvi. Per exemple, ara no es juga a videojocs en línia en català. Però en algun moment algú trencarà la diglòssia, perquè en l’àmbit digital no hi ha cap barrera; ha passat amb els mems, els youtubers, els tiktokers i passarà amb els gamers. Però quina ha estat l’oferta d’entreteniment jove dels últims 30 anys? No intergeneracional, com Plats bruts, sinó programes juvenils. Els podem comptar amb els dits d’una mà.

Els tres lingüistes que ha reunit l'ARA

Què ofereix el català als joves?

M.L. Tornem a la pregunta que feia en Narcís: què ofereix el català als joves? Per a la meva generació, tant anar a la universitat com a treballar podien ser elements d’incorporació de nous parlants al català. S’obrien expectatives sobretot en l’administració pública i en institucions paral·leles, i això engrescava els pares a apostar per la immersió lingüística. En aquest moment, en una crisi econòmica gairebé perenne, l’element de promoció social no hi és. Al contrari, les institucions que es van obrir a la Transició estan col·lapsades. La televisió és paradigmàtica: no hi ha ni vells ni joves. Això també talla la possibilitat que hi hagi una oferta que agradi, que sigui variada, que no sigui només d’una determinada ideologia o orientació.

M.M. Entre els immigrants castellanoparlants hi va haver una estratègia més o menys conscient per acostar els seus fills al català perquè es percebia com una llengua amb prestigi, com una marca de classe mitjana. Ara el que ens falta és un nou projecte per a la llengua catalana, renovar discursos, trobar noves fonts de legitimitat, com en el seu moment va ser el concepte de llengua pròpia. ¿Com l’entenem en el segle XXI? S’han de fer micropolítiques, estratègies a diferents nivells i en diferents àmbits.

Les potes de la normalització eren: escola, administració i mitjans. Ara per on s’ha d’anar?

M.M. Aquestes eines les tenim. S'hi ha de treure la pols. Per exemple, a l’escola posar més èmfasi en l’oralitat, perquè si el model d’ensenyament ha canviat i ara té molta més importància el treball en grup, això fomenta que s’imposi el castellà, perquè està demostrat que els catalanoparlants han de ser numèricament molts més perquè el català s’imposi com a llengua no marcada. En segon lloc, cal parar atenció a la formació professional i ocupacional: que realment el català et permeti trobar feina o una feina millor si et dediques a l’atenció a les persones, als serveis o al comerç. En tercer lloc, incentivar la creació de referents. Si volem que el català sigui atractiu, hem de generar productes que siguin atractius en català, perquè si veus que no n’hi ha de guais, pots pensar que el català no és guai. En quart lloc, generar espais facilitadors de l’us de la llengua. Hi ha d’haver molts llocs de contacte amb el català. Aquí hi ha molt potencial en l’àmbit de les extraescolars i el lleure. Si al teu entorn tens poc contacte amb el català, en tindràs poc coneixement, l’utilitzaràs menys, t’hi identificaràs poc i pots acabar pensant que el català no és per a tu. Això s’ha de canviar.

N.I. Es tracta de potenciar la col·loquialització de la llengua. L’escola garanteix que puguis llegir l’ARA en català, però per parlar-lo necessites tenir entorns on es parli i com més promiscuïtat millor.

M.L. L’escola pot fer encara molt més. Hauríem d’aconseguir que la gent no només entengués el català, i el sabés llegir i escriure, sinó que el que volem és viure en català i, per tant, han d’entrar a l’escola tots els registres. S’han de poder explicar acudits, cantar i crear en català.

Què hi poden fer els pares?

M.M. Com diu la dita: “Què fan els infants? El que veuen fer als grans”. És tan senzill com parlar català sempre que es pugui i a tot arreu. Consumir entreteniment en català. No canviar d’idioma als grups de pares de WhatsApp.

M.L. Els pares i els joves han de veure que incorporar-se a la llengua els és favorable, que no els va en detriment, que no està connotat i que és natural, que els permet incorporar-se en espais de socialització i feina.

Dels 80 a avui: un nou lema per al català

S’ha perdut el consens sobre la llengua?

M.L. Durant la Transició, qualsevol manifestació de les llengües que havien estat prohibides era un signe de llibertat. En el moment en què tot s’estabilitza amb un sistema d’autonomies, cal veure fins on es volia arribar. L’Estat volia obrir unes possibilitats per a les llengües minoritzades sense tapar el castellà i les polítiques de normalització lingüística de les diferents comunitats volien arribar a fer que la població dominés les dues llengües. Per tant, en aquell moment no estàvem pensant en el futur del català. Ara sí, ha arribat el moment de fer-ho. Sense entrar en debats ni catastrofistes, ni apocalíptics, ni res. Les nostres expectatives són unes altres. Possiblement no serà una qüestió d’aquesta generació però hem d’obrir un debat racional, científic i a partir de dades i estudis. Els polítics estan massa condicionats per pressions i estratègies electorals, i sempre van per darrere de la societat. Hi ha moviments que la gent els entén.

N.I. Crec que la llengua és cosa de tots, de tots els àmbits. Hi ha d’haver més veus que obrin noves perspectives: economistes, especialistes en cultura juvenil, urbanistes (perquè la integració té a veure amb com les ciutats s’organitzen). Hi ha d’haver aportacions transdisciplinàries per actualitzar els pilars de les polítiques dels anys 80, que trontollen.

M.M. La política lingüística s’ha d’entendre com una política social del país; té a veure amb el model econòmic i social que vols.

Després d’“El català és cosa de tots”, “El català depèn de tu” o “Parla sense vergonya, parla en català”, quin eslògan faríeu servir per al català dels anys 20 del XXI?

M.L. Un eslògan per al segle XXI l’ha de fer algú jove!

M.M. L’eslògan hauria d’anar orientat a aconseguir que diferents perfils de parlants utilitzin més el català, amb més interlocutors i amb més situacions. Hem d’anar cap a polítiques lingüístiques molt més personalitzades, inclusives i empàtiques.

N.I. Si tingués 30 anys jo diria “Per una llengua comfy”. És aquest terme que ha sortit per descriure la roba que portem per teletreballar: et dona confort, et dona seguretat, però al mateix temps permet la projecció exterior. A més, si es llegeix en català com confi, vol dir: "Tu tranqui, tu tira, i confia que és una llengua no marcada i que podràs circular sense portar l’estigma de res". Però, com que en tinc 50, et dic “Per una llengua segura, còmoda i sostenible”.

stats