Arts escèniques
Cultura04/05/2021

L’efervescència del vell Paral·lel esclata a la Sala Gran del TNC

Xavier Albertí s’acomiada del teatre culminant l'‘operació rescat’ de l’època de la mà de Lluïsa Cunillé

Barcelona“Perdoneu si m’emociono, que ja sabeu que soc de Can Llàgrima”, avisava el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, al presentar L’Emperadriu del Paral·lel, que s’estrena aquest dijous a la Sala Gran. I, efectivament, l’emoció es va desbordar. No només perquè és la seva última direcció al TNC després de vuit anys al càrrec. No només perquè és un encàrrec a la dramaturga Lluïsa Cunillé, una de les seves còmplices més antigues i admirades. No només perquè serà la primera dona viva que estrenarà a la Sala Gran (en un teatre que es va fundar ja fa 25 anys). No només perquè el vestuari recupera vestits icònics signats per la figurinista María Araujo, que va morir de covid fa un any.

També perquè aquesta obra culmina tot un procés de recuperació d’una tradició i uns gèneres mal anomenats menors que el director ha reivindicat al llarg de tota la seva trajectòria (només cal recordar que tenia una companyia anomenada La Reina de la Nit), i en especial des de tot un Teatre Nacional. Va estrenar la primera temporada el 2013 amb Taxi... Al TNC!, una obra que recuperava les varietats que es veien al Paral·lel fa un segle, i la tanca el 2021 amb un text original que condensa tota l’ebullició musical, política i social que es vivia a l’avinguda més popular de la ciutat a principis dels 30, quan el Cara al sol va fer emmudir les alegres revistes i el teatre còmic.

Cargando
No hay anuncios

Cunillé situa l’obra en plena dictablanda, abans de la Segona República, just el dia de la mort de Palmira Picard, una modista que va acabar sent l’Emperadriu del Paral·lel (una figura inspirada en Paulina Montoro, una cupletista que va morir de tifus el 1918). El periodista Roc Alzina (al seu torn inspirat en Francesc Madrid) és l’encarregat de fer la crònica de la vetlla. La mare de l’artista l’organitza en un cinquè pis d’un bloc de l’avinguda teatral. Al voltant d’un taüt rosa (que recorda el que s’emportava de viatge l’actriu Sarah Bernhardt) es reuneixen tot de personatges icònics, els i les amants de l’artista i s’hi debaten les despeses de l’enterrament. L’escenografia, realista, plena d’escales i portes i roba estesa, mostra “la sordidesa del que era la vida de veritat de les classes populars del Paral·lel”, afirma Albertí. 

Cargando
No hay anuncios

El viatge de Roc Alzina, des de la taverna La Tranquil·litat, on es reunien els anarquistes i es feia la culturització bàsica dels obrers, fins a l’epicentre de l’oci nocturn obrer de la ciutat, “és un viatge cap a tot allò que significa el Paral·lel”, resumeix Albertí. Tretze actors encapçalats per Maria Hinojosa, Sílvia Marsó, Pere Arquillué, Mont Plans, Carme Sansa i Jordi Domènech al piano interpreten des del registre tragicòmic uns quaranta personatges, que representen tots els fantasmes del Paral·lel, fins i tot Lerroux i Ferrer i Guàrdia. “És una obra que ens ha de fer pensar en la necessitat profunda de transformacions. El final em trenca l’ànima. És un xoc entre un món que s’imaginava lliure, fresc, alegre... i tot el que li cau a sobre”, resumeix Albertí.